Home

>La mort sobtada de Ricard Salvat ha provocat un allau de lloances, i evocacions que contrasten amb la discreta presència que des de fa uns anys mantenia en el medi teatral i a la Universitat de Barcelona.

Aquests han estat els dos àmbits on Salvat es va a donar a conèixer i on ha exercit el seu mestratge com a home de teatre, dramaturg i professor. Per les aules i pels escenaris han desfilat tres, quatre generacions d’actors, directors i alumnes de tota mena que, a hores d’ara, l’han recordat amb afecte, generositat i amb un punt de recança perquè Salvat, els darrers anys havia fet avinent la seva marginació dels grans projectes teatrals del país. Aquesta situació la portava amb la dignitat dels que se senten segurs en l’univers de les idees i de la creativitat, i ha estat reconeguda per la pràctica unanimitat dels que han fet declaracions públiques arran de la seva mort.

El que resta de Ricard Salvat és el record del pioner que va ser en la renovació teatral catalana de la postguerra, i del mestre que des de les aules de la Facultat de Lletres ha impartit desenes de classes amb la dèria del qui creu en la cultura del seu país i treballa enderiat en la necessitat de transmetre-la.

La trajectòria teatral de Salvat parteix dels seus anys universitaris i de la seva estada a Colònia els anys cinquanta, juntament amb Feliu Formosa i Salvador Giner. Salvat va importar d’Alemanya a Catalunya el germen de la renovació teatral, introduint noves tècniques dramatúrgiques i els autors més importants del teatre europeu modern, com Brecht, Sartre o Pirandello. Alhora, Salvat va reivindicar i portar a l’escena els més importants clàssics moderns de les lletres catalanes, com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga i Joan Oliver, entre altres. Va ser, en aquest sentit, un home de teatre compromès amb les lletres i amb el país.

La curiositat intel.lectual i l’ambició professional el van convertir en el personatge més ben informat i relacionat amb els corrents i grups de teatre europeus i iberoamericans de la segona meitat del segle vint. Entre els anys cinquanta i els anys setanta va ser el nom de referència del medi; després, des de mitjans dels anys vuitanta fins l’estrena de la versió teatral de Mirall trencat (2008) la seva presència als escenaris ha esdevingut més que escassa. El seu nom, unit al de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va fundar el 1960, o al de Ronda de mort a Sinera, amb textos de Salvador Espriu, estrenat el 1965 al Teatre Romea, forma part de la història cultural de país.

Ricard Salvat també forma part de la història cultural de Sitges durant uns anys tan complexos com creatius. Va ser ell qui va reconvertir el festival de teatre dels anys seixanta en el Festival Internacional de Teatre de Sitges amb un projecte atractiu i ambiciós que li va comportar grans èxits d’espectacles i de públic. Durant els anys que el va dirigir (1977-1986) el festival es va desprovincianitzar i va portar als escenaris sitgetans les millors companyies europees, de Portugal a Grècia, obrint les possibilitats de direcció i representació al que llavors eren joves actors i directors avui plenament consolidats en l’estatus teatral de Catalunya.

Va ser Salvat, també, qui va fer possible el 1979 l’estrena de la primera obra de Mercè Rodoreda portada als escenaris i l’única que l’escriptora va poder presenciar. Tenia un caràcter complexe, però el projecte de festival de teatre que ell va voler tirar endavant any rere any era ambiciós i valent, i va acabar no trobant ni les complicitats ni els ajuts necessaris per continuar. I és cert, igualment, que després de Ricard Salvat el festival de teatre de Sitges va iniciar una lenta i progressiva davallada fins el mutis final.

En vaig ser alumna a la Facultat de Lletres. Ell va ser una de les dues persones per influència de les quals vaig abandonar la idea de ser historiadora contemporània i em vaig passar als estudis d’especialitat de Filologia Catalana. Vaig tenir l’oportunitat de viure l’experiència del teatre per dins treballant al seu costat els dos primers anys en què va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Sitges. Després, amb el pas del temps i de les circumstàcies, no ens veiem gaire, però em constava el seu afecte que, de tant en tant, expressava d’una forma una mica displicent, distant. Ara, quan m’adono que ja no hi és, m’adono també de tot el que li dec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s