Home

>

“Ni tots els ulls alhora que Picasso
pintà als retrats inquisitius…”

Capvespre dels darrers dies d’abril al Museu Picasso, on el poeta i físic David Jou pren part en el cicle “Vist per…Mirades sobre la col.lecció del museu” amb un títol de reclam: Avidesa i fulgor dels ulls de Picasso. El poeta li va dedicar un poema proemi en l’edició de la seva poesia reunida, l’inici del qual encapçala aquest article i sovint ha manifestat la seva admiració vers la personalitat i l’obra d’un dels genis del segle vint. El cicle interdisciplinar que el Museu ha posat en marxa enguany li ha brindat l’oportunitat de desgranar les mirades interiors i exteriors de l’artista a través dels seus quadres i de les mirades d’altri.

Els ulls de Picasso i la profunditat i avidesa de la seva mirada han atret fotògrafs, escriptors, artistes i ell mateix fixa cadascun dels moments del seu estat d’ànim al llarg dels centenars d’autoretrats i representacions que fa de sí mateix.

Tot hi cap, explica Jou, en la mirada picassiana. Els autoretrats parlen des de ben aviat de la voluntat adolescent, de la ironia que li desvetlla la seva pròpia aparença, del desafiament davant del món en l’esguard nítid i decidit del “Yo”, de les il.lusions i desil.lusions dels primers anys de lluita artística en un medi ara favorable i adès inhòspit com va ser el París dels primers anys. També els ulls poden ser amagatall i ocultació, o la manifestació de la seguretat en un mateix. I a través dels ulls interiors el pintor esdevé Minotaure, amb la força i la sensualitat de la bèstia i de l’home, amb la tendresa de la mirada vers les dones que l’atreuen. O són els ulls que manifesten els secrets i l’atractiu del diàleg del pintor i la model – que és un dels temes més bells i suggerents de tota la història de la pintura…-. També davant la mort l’artista s’autoretrata situat enfront d’ella amb la mirada trista del final o amb el neguit de tots els balanços i presagis del final d’una vida.

Els ulls de Picasso, lloats fins a l’extrem per Rafael Alberti en un poema que fa entendre el valor afegit de la sonoritat del text poètica –

“(…)
El mundo tranquilo
pendía de un hilo.
Y el desbarajuste
de la gran baraja
cortó con su filo
su pincel navaja” (…) –

interroguen i defineixen els personatges que retrata, sigui la de El Boig d’esguard esvaït i esbiaixat o La Celestina amb el buit del blanc que configura l’epicentre d’un retrat que, segons Jou, és l’expressió del “fred blau”. Els ulls retraten i delaten l’espectre moral dels personatges, com l’audàcia de Benedeta Bianco, o es perden, s’esvaeixen i es reconfiguren en els rostres que s’entreveuen al cubisme analític i que es declaren en el cubisme sintètic. O en la mirada nítida del dibuix que sorgeix del traç tan ràpid com eficaç…

I després vénen els ulls dels altres que han llegit i han fixat els ulls picassians: els artistes com Juan Gris; els fotògrafs com Brassaï i Man Ray; els escriptors com Josep Pla o Ernst Jünger, Apollinaire o José María Jurado.

Jou ha passat revista a les mirades de Picasso, i finalment, davant dels quadres del museu, ha exposat la seva mirada poètica sobre l’artista i la seva obra amb textos de prosa poètica intertextual on es retroba amb el Picasso pintor i poeta, “aquest vendaval d’ambició i gosadia”.

En sortir, a fora, m’han ullprès un quadrat de cel i un tall de lluna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s