Home

>Atès que la vida m’ha fet animal literari…” Rellegeixo aquesta confessió d’Isidor Cònsul al seu Tractat de geografia dies després del comiat en el que familiars i amics el vam acompanyar en el seu darrer destí. En sortir ens donaven una rosa, vermella. La tinc damunt la taula, encara, i quan s’esfulli guardaré els pètals dins de les pàgines del Tractat de geografia.



Aquest va ser el seu tercer llibre de creació, publicat en forma de dietari com els dos anteriors, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004). I en guardaré alguns per al llibre de contes que ha de sortir aviat, Ànima de bolero, que fa esperar el bo i millor d’una voluntat expressiva i narrativa viscuda i sentida a consciència.



Entre les hores lliurades a l’activisme literari viscut i practicat com a professor, crític i editor successivament i com l’home d’acció intervencionista en la societat civil literària i cultural, fos com a secretari general del Centre Català del PEN Club de Catalunya o com a membre del consell de redacció de Serra d’Or, Isidor Cònsul havia covat una passió narrativa que donava a conèixer amb comptagotes però que no deixava dubtes de la seva vocació. Malalt de càncer i batallant fins els darrers moments havia enllestit els contes, havia emprès una biografia de Jacint Verdaguer i mantenia la il.lusió dels seus projectes literaris que havien anat agafant força a mesura que la malaltia l’havia apartat de l’activitat editorial. Es reconeixia, i li agradava dir-ho, com l’animal literari en què la vida l’havia convertit i vivia la seva condició a pler.

L’Isidor Cònsul va ser un home profundament vinculat al país i a la seva més elemental representació física, que és la terra. Ell que, en rebre la notícia de la mort de la Maria Mercè Marçal, nascuda com ell a les terres de Ponent, es va arribar fins els conreus de fruita que s’estenen entre Seana i Ivars on, diu, va “respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra.” Només un home com l’Isidor, amb un tan profund sentit de pertinença a la terra en el més atàvic sentit, podria obrar d’aquesta manera.

Tractat de geografia és la seva topografia personal convertit en literatura. La Plana d’Urgell, Cervera i la Segarra, Espés, els pics i les muntanyes que va freqüentar practicant l’excursionisme i els viatges cosmopolites per mor de la literatura, de les reunions del PEN Club i de l’Editorial Proa i de les trobades d’editors i traductors propiciades per la Institució de les Lletres Catalanes, lInstitut Ramon Llull o per l’Instituto Cervantes, són els escenaris per on desfila una vida lligada a les lletres. Impressionen l’evocació de la infantesa i la joventut, dels ancestres familiars, de la vida rural a les comarques de Ponent de no fa pas tantes dècades; l’aiguabarreig d’històries no sempre protagonitzada per personatges de primera fila; els records de l’adolescència de postguerra; la presència convocada de Frida Khalo a Mèxic, Jehuda Amikhai a Jerusalem, de Jorge Manrique a Garcimuñoz, de Puixkin a Moscú, de Petrarca a Arezzo i Ovidi a la vil.la dels seus amors a la vora del Tíber…Isidor Cònsul era molt més ric, encara, en geografies i ens les hauria descrites i primfilades si hagués marxat tant d’hora i tan de pressa.



Dels anys del PEN Club, on tots dos formàvem part de la Junta, ell de secretari i jo de vocal, em resten els dinars setmanals a l’antic restaurant de l’Ateneu Barcelonès en companyia de Jordi Sarsanedas, que era el President, i de Joan Rendé, Agustí Pons i Maria Mercè Marçal, entre altres, amb discussions i acords, amb complicitats acomplertes, amb discrepàncies més de forma que de fons. Després hem compartit taula al consell de redacció de Serra d’Or durant més d’una dècada per on ha desfilat la literatura contemporània més recent i els esdeveniments literaris més remarcables fins el passat mes de juny, en què em comentava l’esperança d’esdevenir malalt crònic i, així, qui dia passa any empeny, anar esquivant la gravetat i els paranys de la malura.

“Al final va perdre, però la tenacitat de la seva lluita va ser una altra mostra de la rebel.lia que l’habitava, de la tossuderia del dret a no rendir-se i de la força del resistent tranquil que s’arma amb la certesa de les pròpies conviccions.” Ho va escriure per a Maria Mercè Marçal, i, sense saber-ho, va traçar el seu millor autoretrat dels darrers dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de setembre del 2009

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s