Home

>

El darrer cap de setmana de setembre  toca parlar de patrimoni una vegada més i amb plena justificació perquè la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni és una tradició feliçment inventada i implantada.També a Sitges, on el patrimoni és el gran capital cultural – i fóra també un important incentiu turístic i, per tant, econòmic,  per bé que no tothom hi creu – i la seva situació és, en general, deficitària i en circumstàncies de risc. Perquè el concepte de Patrimoni a Sitges abasta molt i no donem a l’abast, perquè també en aquest àmbit massa sovint esperem que ens ho paguin tot, i perquè, obras son amores, hi ha la percepció que tot li passa al davant i a  més velocitat en prioritats que, si més no, són discutibles.

Avui tocaria parlar de llibres i papers, d’art, d’arquitectura, de paisatge, d’imaginari col.lectiu… Vull expressar la satisfacció de no haver de parlar dels museus perquè enguany han variat, i per a bé, les expectatives del Cau Ferrat i de Maricel arran del projecte de restauració que es prepara. Hi ha grans incògnites, entre les quals – i no és menor – hi ha la de la quantificació de les aportacions de la Generalitat, de la Diputació i de l’Ajuntament, o l’existència d’un pla museístic subsegüent a la realització del projecte, no tant pel Cau Ferrat, que no perdrà el caràcter únic que té, sinó per Maricel de Mar i per a les col.leccions d’Art Modern i de Marineria. Tot i amb això, a les envistes del tancament dels museus i de posar-hi el rètol de “Obert per obres”, ha de prevaler la visió realista i positiva.  
 

Amb aquest projecte es resol només una part del complexe de Maricel. L’altra, Maricel de Terra, actualment repartit en una diversificació d’usos – algun més que discutible – que segurament no són els més propis d’una construcció tan singular i fràgil com aquesta, sembla no té prevista cap intervenció, i no és que no la necessiti. Cal esperar que en algun moment s’actui amb una coherent visió de conjunt en de tot el complexe de Maricel, tal com exigeix el seu estat físic actual més enllà de que es veu de portes enfora. 

Poc abans de redactar aquest Marge Llarg he llegit al butlletí de propaganda municipal, pàgina 9, que la Biblioteca “es posarà al dia”. Bona notícia i que aviat sigui una realitat. En el transcurs del darrer Consell Municipal de Cultura es va parlar de la situació literalment insostenible de la Biblioteca, no únicament per les filtracions d’aigua i l’estabilitat de l’edifici sinó pel pèssim estat de manteniment i per la mancança de personal, de mitjans i d’equipaments bàsics. Com si el projecte – ajornat sense data a hores d’ara – de construcció d’un nou edifici al Parc de can Robert pugués justificar no haver-hi dedicat els recursos necessaris per assegurar-ne el funcionament sense deficiències, evitant l’evident estat de degradació actual. Les mancances són de personal, que afecta els horaris d’obertura i les substitucions de les vacances estivals en detriment dels usuaris; la d’equipaments – fotocopiadores i reprografia per a fons generals i patrimonials –;  la d’una climatització necessària tant per a les persones com per als documents i la d’un manteniment adequat a l’edifici, que també és Maricel. 


La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, amb setanta-tres anys d’existència, ha tingut cura de l’educació, el lleure i la informació de moltes generacions. Posseeix, a més uns fons patrimonials únics i prestigiosos i en més que precari estat de conservació i accés, tant per manca de personal com d’espai i de mitjans de tractament i conservació. El llegat de Santiago Rusiñol – documents i llibres – que és fons fundacional; la Col.lecció Utrillo, adquirida per l’Ajuntament el 1981; la Col.lecció Local, antiga, àmplia i rica com poques, així com la col.lecció Semir i la biblioteca de Lola Anglada – aquestes dues emmagatzemades- configuren uns fons patrimonials únics que la diferencien de les d’altres poblacions. Les biblioteques són un dels indicadors principals del nivell de desenvolupament cultural d’un poble, i la de Sitges mereix que s’obri en conseqüència.
 
Parlant de patrimoni queda molt per comentar. Penso en el paisatge, on els danys solen ser irreversibles tant si es tracta d’actuacions urbanístiques innecessàries i desafortunades com de projectes discutibles. Per sort la preocupació pel patrimoni de Sitges, cada vegada més compartida, no s’acaba en un cap de setmana. El que importa és que hi creiem i que el visquem com a un bé comú i insubstituïble. 
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26 de setembre del 2009


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s