Home

>

En cosa de vint-i-quatre hores passo de ser estadant ocasional dels 4Gats a la primera planta de Miramar la tarda de la vigília. M’han acompanyat tot aquest temps Joan Baez, Astrud Gilberto amb cançons de pluja – tot fent cap al carrer de Montsió,  estret i  relliscós, segona hora del matí encara plagat de turistes. El saló dels 4Gats on penjaven els quadres Nonell i Mir, Rusiñol i Casas, i els tutti quanti que van desfilar per la taverna i per les pàgines de Pèl & Ploma, llueix la pàtina dels espais recuperats per als turistes i pels esdeveniments com el que hem oficiat. Presentar l’exposició sobre Miquel Utrillo i les Arts als 4Gats tenia tot el sentit del món perquè va ser entre aquelles quatre parets que Utrillo es va donar a conèixer a Barcelona en la seva plenitud. 
 El 1897 Utrillo ha triomfat amb els dibuixos d’Oracions, l’obra de Rusiñol que passa per ser el primer recull de prosa poètica de la península, fet que el situa, en tant que dibuixant, entre les fileres del simbolisme. No té cap inconvenient en simultanejar l’enquadrament amb la pràctica de l’escenografia ad hoc amb el que Adrià Gual li encomana per al Teatre Íntim, ni tampoc en promoure les ombres xineses importades de París i el nostrat teatre de putxinel.lis a la taverna de Pere Romeu. Alhora aplica la tàctica publicitària al cartellisme que, sol o a quatre mans amb Rusiñol i amb Casas, practica per a campanyes publicitàries, sigui per anunciar llibres, representacions teatrals, revistes o establiments comercials. El cartellisme que Utrillo inicia a París el 1893 tindrà seguidors a Barcelona cinc anys més tard, una altra importació afortunada i ben aviat amb un grau d’implantació més que notori.
Sovint relligo els 4Gats amb els cartells, els retrats que en Casas va pintar de tothom que fos algú en aquella Barcelona creixent, moderna, empesa per una força motriu tan arrelada com eficaç. No en queda res, avui, d’aquella Barcelona, i no em refereixo a tant a persones com a un determinat esperit, esvaït sense remei i sense relleu perceptible. Algú que no són els cambrers de l’establiment o la gent dels mitjans de comunicació que aquest matí gris i plujós està forçat a aparentar que té el do de la ubiqüitat, treu el cap de tant en tant i deu pensar que som una gent massa formal per ocupar aquell saló d’alegries, controvèrsies i, quan s’esqueia, de disbauxa. Els 4Gats d’ara i avui és un local amb pàtina i sense gaire ànima, just la necessària per invocar un ambient que, aquest matí entelat, demana encendre una pipa ben carregada al davant d’un bona gerra, a poder ser de Moritz.
A Miramar tot és en ordre, malgrat l’aparença del consabaut desgavell abans de donar el vistiplau definitu a una exposició que és un repte. S’ha volgut primordialment visual i s’hi ha prioritzat un discurs netament artístic, sempre a a favor del protagonista, aquell lque estava convençit que el jardí de les arts era  més gran, més frondós i més variat que el del Paradís. La impressió d’entrada és la de les tripes d’una mostra que, en menys d’un dia, lluirà per ser visitada i fotografiada  pels mitjans que així ho tenen pactat i que al cap d’unes hores obrirà les portes per rebre tothom que hi vulgui fer cap, fins el proper 10 de gener de 2009.

Del propòsit, plantejament i contingut de l’exposició Miquel Utrillo i les Arts recentment se n’ha parlat força. M’atreu, en canvi, aquesta vista  preparatòria on tota mena de tècnics i operaris amiden, pengen, endollen, situen, enfoquen, proven, traslladen, enretiren, aixequen, miren, calculen, col.loquen, tanquen i fixen les cent setanta-vuit peces de  l’exposició. Els colors, tan vius i tan híbrids, que Oriol Blanc ha determinat per a les parets dels cinc àmbits en què s’articula la mostra canvien l’aire habitual de la primera planta de Miramar. D’aquí a unes poques hores , gairebé en un tres i no res, l’aparença serà ben diferent: endreçada, solemne, com si sempre hagués estat igual i com si ho hagués de ser per sempre.

La vistositat de la primera planta de Miramar contrasta amb la nuesa grassa de la  planta baixa. A segona hora de la tarda, molt poc abans del capvespre, la pluja s’atura per a una estona i deixa pas a una simfonia de grisos entremesclats amb clapes de llum. Res més escaient, doncs, que, Quadres per a una exposició de Mussorgsky, per més que em temo que les preferències de l protagonista oscil.len entre les cançons de Montmartre, de Le temps des cerises a Saint Lazare, i la lírica pianística d’Erik Satie.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s