Home

>

El llibre que tinc a les mans és un petit format amb la coberta atractiva; mostra una de les models de Ernest Ludwig Kirchner amb barret vermell, al darrera un home com una ombra en blanc i negre i una combinatòria gràfica que va em va induir a l’adquisició en una de les llibreries de l’Avinguda dels Til.lers la tardor del  2002. Són cent poemes dedicats al Berlin contemporani escrits per diverses generacions de poetes i són, per tant un centenar de retrats i visions de la ciutat. 
El Mur se n’enduu una bona part. Aquest Mur, que ara fa vint anys que va caure emportant-se un llarg i penós capítol de la història europea,  de la Guerra Freda, va escenificar llavors el signe visible del canvi d’època i de segle. Fóra ingenu pensar que sense la divisòria del Mur s’acabarien els conflictes. La història i la vida quotidiana ens mostren com el món continua essent un escenari globalitzadament convuls i conflictiu, però això no impedeix evocar l’alegria dels que passaven d’un cantó a l’altre sense l’amenaça dels tancs, dels fusells i de les metralladores que els apuntaven al més petit gest de transgressió. 
Jo badava davant de la televisió sense acabar-me de creure que aquella estació grisenca, ombrívola i freda de Friedrichstrasse ja no tenia miralls ni càmeres per espiar els vianants, que la gent pujava dalt del Mur per contemplar un paisatge que fins llavors era prohibit i que des d’aquells moments ja podien fer del tot seu, perquè els berlinesos havien deixat de ser presoners a seva pròpia ciutat. Aquell cap de setmana m’hauria agradat ser a la porta de Brandeburg quan  tothom tenia consciència que s’estava canviant la història i em vaig haver de conformar en veure tot el que passava per televisió, llegir-ho als diaris, assaborir-ho a les revistes. 
El record que tenia de la porta de Brandeburg i de l’Avinguda dels Til.lers – associada a la Christa Wolf que admirava per la Cassandra que ens havia llegit pocs anys abans a l’Aula Magna de la UB – era, senzillament, sinistre. Un dia sencer a Berlin Est havia suposat el canvi obligatori de moneda sense retorn, deambular per uns carrers  grisos, tristos i plagats de soldats; escoltar un silenci que es podia tallar davant de la Porta de Brandeburg, un silenci que només deixava sentir les passes dels guaites, la gent de l’Oest atalaiada mirant l’altre cantó. Va ser habitar per unes hores la desolació d’Alexanderplatz, la decrepitud de les instal.lacions culturals, el parlament edificat pels soviètics que trencava l’arquitectura ferida de l’Avinguda, les cues quilomètriques per trobar que finalment no hi havia res ni res a fer i, a l’hora del retorn, un parany preparat per les autoritats de l’Est, que, d’haver-hi caigut, hauria estat més que complicat i ardu sortir-se’n. El Berlin que vaig veure per primer cop era una ciutat de silencis i descampats, de trets a les façanes, una presó grisa i vigilada de carrers i de cases on es viva una vida impossible,… que no sé ben bé perquè em va acabar robant el cor. Potser és per això que el quadre Berlin que Peter Stämpfli va pintar el 1965 en la plenitud del pop europeu és una de les meves obres de capçalera.

M’havia fet el propòsit de no tornar més a Berlin fins que el Mur ja no hi fos i no vaig haver d’esperar gaire a veure l’espectacle de l’enderroc i de l’eufòria pel tast de la llibertat. A la primera ocasió  que es va presentar em vaig fer portar un tros de mur que tinc sempre a prop i que em fa memòria de com són nefastes les dictadures i els totalitarismes de qualsevol  mena. Després, hi vaig tornar per diferents raons. De mica en mica em vaig dedicar a cercar-hi els llocs d’Else Lasker-Schuler, Gottfried Benn, els del grup de Die Brücke, Walter Benjamin, Georg Grosz, Joseph Roth i uns quants més sota un cel que ha quedat fixat com de pel.lícula. Prendre la mida a una ciutat destruïda per la guerra i que va ser destruïda a consciència per l’exèrcit rus que la venia a alliberar i l’havia empresonat novament, una ciutat que mostrava les ferides del contrast va ser una experiència  impressionant quan vaig tornar-hi el primer any de l’actual mil.leni i, més tard, en totes les ocasions que m’han sortit al pas. 
Aquests dies penso en el Berlin gris dels anys vuitanta, en el de l’esclat de mil nou-cents vuitanta-nou, en les darreres estades que m’han permés anar a Prenzlauer, a Alexanderplatz, a Köllwitzplatz, a l’Avinguda dels Til.lers, a Freidrichstrasse i la Porta de Brandeburg sense l’ull i el fusell amenaçants de l’estat policial i dictatorial. El trocet de mur que tinc a prop fa part, afortunadament,  de la tragèdia col.lectiva del passat. 

El quadre que il.lustra l’article és de P. Stämpfli, Berlin (1965), col.lecció particular, París.
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de novembre de 2009 




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s