Home

>

Sempre m’havia semblat una ciutat inhòspita perquè només m’hi començava a trobar bé el dia abans de marxar-ne. Potser perquè Londres és una ciutat diferent, d’una insularitat autosuficient i metrolitana. Inhòspita perquè té alguna cosa, l’estructura, les artèries, que fa que fins i tot damunt del mapa s’esquarteri com un puzzle. Difícil, perquè fos on fos sempre em trobava al centre d’enlloc i m’havia d’anar resituant, tant a Russell Square, Hyde Park, la Tower, Trafalgar Square – el meu únic punt cardinal- , Covent Garden, vora el Big Ben o de Saint Paul’s Cathedral. Segurament, perquè sempre he tingut l’esquema de París al cap i al cor i a  Londres no hi ha una Ile-de-Saint Louis, ni una Place des Vosgues amb aquella llum que hi fa al capvespre, ni aquella manera de mirar el riu quan travessa la ciutat pont rere pont. O perquè no té els colors de la Roma ocre i rosada, escrostonada, dels palaus i de les ruïnes.

Londres sempre m’ha estat difícil, però el dia abans de marxar sempre hi ha alguna cosa que em fa entendre que allò no és més que el començament i que tot aprenentatge, també el de les ciutats, requereix el seu esforç. Aprendre a habitar una ciutat demana temps. Després, a còpia d’anar-hi retornant, he acabat aconseguint situar-me als llocs que m’agradaven. Per exemple, el primer que faig quan és arribar-me fins a Trafalgar Square i plantar-me a dalt de les escales de la National Gallery per badar en aquell lloc que em semblava ben bé l’epicentre de l’imperi extingit amb lligams per al futur d’unes quantes dècades més. O anar tot passejant davant del British Museum i vagarejar per Bloomsbury. I entrar a les llibreries que eren, i són, la meva perdició. Passejar amb la guia, dissimulada, a la butxaca o mirar aparadors amb coses que aquí no es trobaven gaire – abans, és clar, de la globalització a la menuda.

Les cases de Londres em fascinaven tant si eren les de blanc immaculat o les de totxo vermellós i compacte. Aquest és un dels atractius que he cercat cada vegada que he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Com fa poc, quan l’Institut Ramon Llull ha exportat quatre poetes dels Països Catalans per fer una lectura a l’Instituto Cervantes, amb la col.laboració de Poet in the City, una institució que té com a missió promoure la poesia cercant nous públics, interrelacionant poetes i  buscant recursos per a la formació poètica en el medi educatiu. Amb Carles Duarte, Gaspar Jaén, Ponç Pons vam ser presentats i conduïts pel professor Robert Archer davant d’una audiència que depassava l’aforament de la sala d’actes i que comptava amb un centenar i mig d’assistents. Exercir de poeta un vespre tardoral i londinenc, llegint en català i escoltant les versions angleses per boca d’Archer o de Gwen – ella va ser la meva lectora – ha una de les experiències més gratificants perquè a més, Gwen, ja els havia fet seus. La lectura va tenir lloc a Belgràvia, un barri de cases blanquíssimes on temps enrere hi havia recalat de camí cap a la Tate Gallery –; ara, la coneguda com l’antiga des que que el nou edifici a l’altra banda del riu constitueix un dels atractius de més èxit.

Les hores angleses d’aquest novembre han estat breus, comptades. Me n’ha quedat la imatge dels trajectes d’anada i tornada de Belgràvia a Charing Cross. A Belgràvia vaig admirar un cop més les cases blanques i la claredat uniforme de carrers amples, uns més transitats que altres, carrers d’aire tranquil i d’amplada suficient per no sentir-te estrènyer pel ciment i l’asfalt. L’altre pol del meu interès era Charing Cross i, finalment, Trafalgar Square per complir amb el ritual de la reconeixença. El trajecte de Belgràvia a Charing Cross em va regalar una perspectiva tan agraïda com ràpida dels colors de la tardor a Hyde Park i de les piles de fulles daurades, roges i mortes a les voreres. Tan ben posades com per demanar a qui fos que no les escombressin, que les deixessin uns quants dies més per donar un toc més amorosit, més tendre, a l’asfalt.

Plovia i les voreres brillaven com si fossin acabades de fer. Els arbres de Charing Cross eren alts, ben posats, un teixit de fullam i cel gris dels que només et deixa veure alguns retalls de cel. Les cases eren roges i altes, un puzzle urbà al costat de l’altre. La meva destinació final eren les llibreries de vell i de nou, Blackwells, posem per cas, on metres i metres de llibres et posen al corrent, et meravellen, t’obren finestres i balcons, et suggereixen idees, geografies i projectes i et fan adonar una vegada més que la humanitat sense llibres fóra encara menys humana, menys creativa i menys lliure.

Una pluja subtil, l’intent de la retina i de la càmara d’absorbir tots els colors de la tardor, el record dels poemes sentits i llegits, el tumult interior d’on en sorgeixen d’altres. Les meves breus hores angleses de Belgràvia a Charing Cross.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s