Home

>

Del Plata al Born. Feia dies que en Joan Duran havia anunciar la visita de la poeta argentina Ana Guillot. Dissabte passat es va convertir per unes hores en una presència vivent, esclatant. Com que en aquest país sovint les coses importants ens passen al voltant d’una taula parada, va ser durant el dinar que vam compartir que Ana se’ns va revelar com una poeta profundament vocacional i un ésser humà entranyable, amb el punt d’humor ajustat perquè de tant en tant les complicitats emergissin i esclatessin en rialla fresca i feliç. Filla d’emigrant català de postguerra i emparentada amb catalans i andalusos, Ana deixa anar algunes d’aquelles expressions amb què la cuina familiar sovint ens defineix el tòpic, i m’adono que li agrada. 

Ana Guillot va ser poeta convidada al Festival Internacional de Poesia de Barcelona en la passada edició però ni aquella ni aquesta vegada van ser la primer que va visitar Barcelona i Sitges. El periple de la porteña i del seu company Juan –de remot però viu origen italià del Nord-  ha estat aquesta volta del Plata al Born. Ho vam celebrar llegit un passatge de Del Born al Plata on l’autor parla de la bellesa de les dones de l’Argentina que el va colpir, fossin porteñas o chinitas de Tucumán. Ana i Juan, que al vespre retornen al seu allotjament del Born, somriuen.

La poeta ens ha obsequiat amb una lectura breu i intensa del poemari La orilla familiar / La riba familiar, en traducció catalana de Pere Bessó, una evocació coral i extrema dels ancestres. Quan llegeix la veu se li torna de vellut i llisca vers rere vers fins que la tensió es resol en el silenci que no talla ni el nostre alenar contingut:

“… detrás del vidrio busco
los ojos parentales
la filiación dolorosa de esta guerra
       ¿hay alguien ahí?- pregunto
mi abuela  se levanta
silenciosa y de negro
como un corifeo lastimoso
quiere decir, no puede
los muertos no retornan
con palabras
mi abuela se toca el corazón
yo canto lo que calla
para que nadie no se lo coma
nadie

Versos a la Cava.   La Cava del Retiro ha assolit definitivament la categoria d’espai poètic de subsol, petit format adient per a lectures i presentacions de gènere, combinatòria perfecta amb la música i el bar. Tot és proximitat i tendresa, als versos de la Cèlia Sànchez-Mústich, i la seva capacitat de convocatòria i de desvetllar afectes de per vida es palesa, per exemple, en fets com  el de la tarda de la  lectura del seu darrer poemari.

La presentació de A la taula del mig – tornem a la taula com a indret de trobada, d’espai i de vida compartides… – va gaudir de totes les característiques que converteixen un acte entre amics en un esdeveniment marcat amb senyal de pedra blanca. Hi érem tots, els que hi érem i els que no hi podien venir però que ens miraven des d’un altre lloc i disfrutaven tant o més que nosaltres. Eren  – són – presències permanents en els versos de la poeta, brasa que mai no esdevindrà cendra.

Per atzar – de vegades benigne… – em va tocar llegir dos poemes. Havia dubtat en la tria i finalment em vaig quedar amb dos títols: “Progressió”, del que vaig ser, diem-ne, titular, i “Al cor de bosc”, fent de suplent amb una altra poeta, absent, amb qui m’hauria barallat per poder fer la lectura:

“Des que he perdut la paraula

al cor  del bosc, escolto remor
de pregàries. Algunes demanen
la mà sagrada, altres inciten
la mà de carn, n’hi ha que percacen
la mà que les prem totes dues
o empaiten la mà que les recull
totes tres o imploren la mà
que ens rescata a les quatre.
Tot el bosc és un altar de veus promíscues
que emanen els anells d’un troc tallat
com el disc de vinil on s’arrapa l’agulla.
El cor del bosc
em diu per quin camí
he de quedar-me on sóc.”

Colofó: els motius del novel.lista. El discurs de Xavier Gimeno, Ploma d’Or 2009, va constituir un manifest personal en favor de la literatura i la demostració pràctica sobre com s’assoleix la categoria d’universal sense renunciar al que és propi. Des de “Un paisatge, educació, la voluntat d’afirmació” Gimeno va reivindicar tres mestratges: els d’Antoni Vigó, Ignasi Muntaner i Ramon Planes.  Sobre aquest darrer, la intensitat d’una revelació: “Em va ensenyar no sols que Sitges podia proporcionar un esplèndid material literari, sinó que per entendre el paisatge, l’educació i la rebel.lia hauria de pagar el tribut de l’escriptura.” La claredat amb què el novel.lista confessa els seus motius.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s