>EL TEMPS SENSE TREVA DE FRANCESC VALLVERDÚ

>

 

“Perpetuar les paraules i els actes

en un garbell, on la nostra incertesa

ens atueix en els camins recòndits

i es fa més lleu en els paisatges clars”

Francesc Vallverdú, L’ofici de poeta

Assisteixo a la presentació de l’obra poètica completa que Francesc Vallverdú ha aplegat amb el títol de Temps sense treva. La convocatòria és a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i la tria de l’indret no és una formalitat sinó una conseqüència del sentit i compromís de pertinença que Vallverdú manté amb l’IEC en tant que membre actiu i convicte de la Secció Filològica. 

La celebració ofereix el valor afegit del punt generacional tant entre el públic, on no hi falten els poetes, com entre dos dels presentadors, Salvador Giner, president de l’IEC i Josep M. Castellet, amic i director de l’editorial on Vallverdú va treballar. Els altres dos han estat August Bover, president de la SCLL, i Àlex Broch, que és qui ha contribuït amb a articular una visió de  la literatura catalana de la segona meitat del segle vint des de l’ofici de crític literari que ha exercit amb profund coneixement i sistemàtic rigor. 

 Comptar amb l’obra poètica de Vallverdú significa accedir a gairebé quaranta anys d’activitat literària. La creativitat i el treball editorial dedicat principalment a la poesia han estat vasos comunicants, àmbits d’òsmosi i de fusió. Devem a Vallverdú una de les col.leccions més importants de poesia catalana del segle vint, com són els Llibres de l’Escorpí aquells llibrets petits, de coberta blanca amb un discret filet negre que encercla els versos remarcats de poeta de torn. Gràcies als ells es van poder llegir en edicions de butxaca clàssics com Josep Carner, J.V.Foix, Salvador Espriu; poetes del moment com Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli o Pere Gimferrer i les obres dels poetes de més ençà com Montserrat Rodés, David Jou, Antoni Puigverd, Ponç Pons, Josep Piera, Emili Rosales, Xulio Ricardo Trigo o Margalida Pons, entre altres.  

No fóra just ni precís enquadrar l’obra poètica de Francesc Vallverdú en realisme social dels anys seixanta, com han remarcat Josep M. Castellet i Àlex Broch. Aquest darrer, al pròleg en traça “tres vies d’accés”: “la dels ‘poemes-xoc’, els sonets i les noves rimades i l’autoreferencialitat literària i poètica. Els dos primers pertanyen a la definició i pràctica de l’estètica realista. El tercer al món cultural i intel.lectual del poeta”. Així mateix es palesa al llarg dels deu llibres que configuren el recull, el primer dels quals, Com llances (1960), iniciat sota la invocació de Salvador Espriu – que vetllà per la poesia de Vallverdú – conté ja l’aiguabarreig de totes tres orientacions en proporcions diverses; un dels “Poemes-xoc” es clou afirmant : “La meva nit és lluny com l’horitzó en el mar / i els seus foscos miralls serveixen d’únic far.” Des del segle XXI, un debat sobre el tan denostat realisme a partir dels poemes dels escriptors més encasellats en aquest corrent, com el mateix Vallverdú,  hauria de comportar la necessitat d’unes quantes precisions o la necessitat d’un canvi de perspectiva crítica. 

Vallverdú introdueix el debat històric en la perspectiva poètica. Hi incorpora la vida quotidiana amb fets, anècdotes, noms propis, personatges i situacions en una mena de crònica de vivències col.lectives, generacionals, d’uns anys de lluites i plenituds. Entremig hi ha la mirada poètica des de l’experiència vital: sense treva. El temps del poeta és un temps viscut i acomplert i l’aplec de la seva obra ens el retorna amb la mateixa convicció apassionada amb què va ser escrita.

“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de gener del 2010