Home

>

Escriptor en llengua catalana, poc mediàtic, metòdic, treballador i convençut de la feina que fa: heus aquí un breu retrat de Jaume Cabré, recentment proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010. Un cop passat l’efecte sorpresa ha arribat l’hora de les confessions i declaracions. En destaco una: la de l’únic compromís amb la llengua amb la què escriu. O una altra:que es va dedicar a la literatura des de ben aviat i va optar per dedicar-hi la vida: La meva feina és escriure. Fa quanta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fer tots els papers de l’auca. Escriure és una feina poc èpica basada en hores i hores de treball. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l’univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món.

La feina de l’escriptor és lenta i solitària, concentrada i tenaç. Deia un conegut escriptor en castellà, no sé si García Márquez, que la jornada laboral d’un escriptor era pel cap baix les vuit hores de l’obrer i, sovint, unes quantes més. Que si un es dedica a fer vida social, és a dir a les relacions públiques i a la servitud mediàtica, no queda temps ni per a la feina ni per a la necessària concentració. Cabré, que ho sap, amida el seu temps i el reparteix prioritzant en qualsevol cas l’escriptura. Membre de la Generació dels Setanta i del col.lectiu Ofèlia Dracs, la seva obra constitueix un dels més sòlids i interessants catàlegs de narrativa contemporània en català i d’obertura vers altres camps creatius com els guions i produccions de televisió, en els que té àmplia experiència – des de La Granja fins Ventdelpla-. Guardonat en repetides ocasions –del Premi Recull al Víctor Català, del Sant Jordi al Prudenci Bertrana, del Joaquim Ruyra al Crexells, passant pels premis nacionals de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, o el de Crítica Catalana (Serra d’Or) o la Lletra d’Or, ha afrontat cada reconeixement com un nou repte. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la seva obra ha estat traduïda a disset idiomes i la darrera, Les veus del Pamano en llengua alemanya, ha superat els cent mil exemplars en vendes. 
Les obres de Cabré han comptat amb èxit de crítica i, sobretot, de públic. Títols com Galceran, l’heroi de la Guerra Negra, Fra Junoy o l’agonia dels sons La teranyina, Senyoria, Viatge d’hivern, Llibre dels preludis i Les veus del Pamano configuren un conjunt de lectures que han format part dels rànquings de vendes i reconeixements més notables al llarg de les dues darreres dècades, així com del bocaorella que sovint fa triomfar determinades obres ben al marge dels consells de la crítica oficial. Ha estat una obra elaborada amb lentitud i amb la seguretat de qui no es deixa devorar per la pressió de la immediatesa. “Sempre he estat un escriptor lent. Escric cada dia però no tinc pressa. De fet, quan era jove sí que tenia pressa i ara que sóc gran tinc una altra mena de pressa, més existencial.

El Premi Honor de les Lletres Catalanes és atorgat per un jurat que es renova periòdicament i, debat rere debat, referma el criteri literari del concepte “lletres” en favor de la literatura, l’àmbit en el que la llengua assoleix totes els registres de la riquesa i de la creativitat. L’obra dels recents antecessors de Cabré, de Baltasar Porcel a Montserrat Abelló, de Mercè Rodoreda a Feliu Formosa, n’és un exemple preclar i reconegut a la que cal afegir-hi, amb tots els honors, l’obra literària de Jaume Cabré. Les bases del premi estableixen el seu atorgament a una persona que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, hagi contribuït a la vida cultural dels Països Catalans. La de Jaume Cabré palesa fidelitat, qualitat i prestigi fonamenats en l’únic compromís de l’escriptor: Quan escric sé que tinc un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l’obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè per mi la literatura no és un joc, m’hi va la vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s