Home

>


Aquesta vegada ha estat la teva muller que m’ha trucat per dir-me que tu ja no podries telefonar-me més. Em sap greu, perquè quan de tant en tant et sentia amb la veu ja ben aprimada però que encara guardava l’energia de les il.lusions i de les esperances em feia goig. Me’n feia perquè el teu ànim era corprenedor, amb les ganes de viure i la creativitat intactes. Allò del desacord entre el cos i l’esperit que tan sovint havíem comentat i que és una experiència que costa d’oblidar.

He anat passant revista de tot el que hem anat fent plegats. Saps, m’has fet treballar força, tu sempre fent projectes i exposicions, impulsant trobades amb altres escriptors al voltant dels temes que et motivaven i et preocupaven: les arrels i la terra, els ancestres de la gent del Garraf i les Amèriques, la natura, la destrucció dels recursos naturals, els desastres del canvi climàtic. Has estat – ets!- un artista lligat a la terra i al cosmos en el vessant més humà i més humanista. Gràcies a les teves convocatòries als actes plàsticoliteraris – on tots formàvem a la primera – en els que els escriptors parlàvem i tu anaves pintant em vaig acarar a un parell de capítols d’història familiar. A El Garraf. De l’esplendor natural a la degradació postmoderna el vaig concretar en el moment en què en Peret de les Àligues abandonà els paratges que a còpia de vida i de segles havia fet seus per perdre’n el record amb l’esperança d’una millor vida als patis, dependències i habitatges del Corral de la Vila. Explicant aquesta història em vaig adonar que la literatura també serveix per construir els marges sòlids on perdura i on creix el record dels orígens. Més tard, en l’acte sobre Garraf i els americanos vaig escriure una Suite cubana per explicar la història del meu avi que va anar a Cuba fugint de la pobresa com n’havia fugit el seu avant passat Peret de les Àligues.
Després va venir quan et vas posar malalt i vas capgirar la malaltia i totes les seves crueltats per fer-nos adonar que la destrucció ineludible dels cossos guarda el seu correlat amb la destrucció que els humans perpetrem en la natura. Per això vas voler deixar-ne constància en la que ha estat la darrera exposició. Hi feies palès el teu sentit de la solidaritat i de l’amor a la vida sense límits expressant la lluita global per la supervivència, sacrificant la bellesa agraïda dels paisatges, pintant la desolació de la terra i dels éssers sense esperar altra resposta que la de la consciència compromesa amb la humanitat. Tal com feies tu, i els amics t’ho vam agrair i celebrar amb l’esperança de reveure’ns en la teva propera exposició on ja no ens acompanyaràs en directe sinó des de l’altra banda.
Ara que la terra que tant has estimat està emprenyada amb la humanitat i ja fa temps que ens avisa i ens ho fa saber amb tsunamis i volcans, amb temporals de mar i núvols de pols, la destrucció biològica se t’ha endut des del silenci d’una cambra d’hospital. La discreció i la bonhomia t’han seguit fins aquest final que els que t’hem conegut i estimat – i t’estimem! – lamentem perquè ens priva de la veu del teu traç i de la teva companyia, de tota la bondat i la tendresa que et sobreïxia.
Ai Pere, quina carta que em surt, però no en sé més. Perquè no t’entristeixis i perquè jo tampoc no em deixi endur per la pena del comiat t’associo a la silueta d’aquest cercle de muntanyes que m’envolten i que ens vas fer mostrar al compàs dels teus pinzells. Aquesta carena de plom que avui és una mica més grisa en contrast del cel tant blau que t’ha acollit perquè la puguis contemplar des d’una altra perspectiva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s