>CENTENARI CHOPIN AMB CONCERT AL PARC

>

La celebració del Centenari de Chopin és una de les fites de l’estiu cultural de l’Europa de 2010. La tradició musical estiuenca dels països europeus, del centre i el nord especialment, ve de lluny i ha constituït una de les primeres bases del que aquest entén com a turisme cultural. Hi ha variants, però, per aquesta geografia on l’educació i la tradició musical van més enllà de l’oferta als turistes i als viatgers de peregrinatges melòmans. 

Diumenge, migdia assolellat i tranquil. El concert és gratuït i se celebra al  bell mig del parc, un dels indrets més freqüentats pels habitants de la ciutat que hi cerquen quietud, verd i aigua. Hi passegen llargament, hi passen matins i tardes amb criatures, amb familiars, amb gent que s’hi encamina amb companyia de costums o de circumstàncies. El lloc triat és l’espai emblemàtic on es va emplaçar el Monument a Chopin que la ciutat li havia dedicat el 1908 però que no va ser inaugurat fins el 1926. Wacklaw Szymanowski va realitzar l’obra imbuït de l’esperit romàntic de Chopin fidelment transcrit llenguatge simbolista. 

 
El pianista avança vers l’escenari instal.lat al peu del monument enfront d’un llac vorejat de gespa i flors. El públic s’escampa arreu. Llevat de grups dispersos de japonesos, la majoria són gent del país: homes secs i de cap blanc; pells clares; ulls blaus, grisos i de color de mel que corresponen a  estudiants de música, antics concertistes, jubilats, dones grans de mirada indefinida, joves, parelles amb criatures de mides diverses que ni es mouen perquè saben que en aquests moments el parc no és lloc per córrer. S’asseuen als bancs de fusta, a les vores dels parterres, als graons de totxana que salven desnivells i de mica en mica van ocupant primer els extrems i després la totalitat de la gespa. El concert és gratuït i multitudinari; el silenci, sepulcral i el comportament del públic és d’un civisme tan habitual i arrelat  que no necessita ni banderoles de propaganda ni anuncis a la televisió.

 
Llevat dels japonesos i uns pocs més no tinc la sensació que hi hagi massa turistes. Tothom escolta amb devoció expectant com el pianista fa davallar la cascada de notes enyoradisses, neguitoses, tan apassionades com el sentiment que ha portat aquests centenars de polonesos aquest diumenge al parc per escoltar el concert dedicat Chopin. Els nocturns, preludis, scherzos, balades i poloneses acompleixen un programa interpretat i escoltat amb emoció continguda. Res no destorba l’audició, ni l’assolellada, que sembla respectar, fins i tot ella, l’estona del concert, ni el fresseig dels arbres verds i altíssims, el “ventalle de los cedros” d’una frescor suau. El concert es clou amb una vibrant polonesa, d’aquelles obres amb què Frederic Chopin es va ben guanyar la categoria de gran romàntic i de pare de la música nacional del seu país. 

 El concert de diumenge al migdia al Parc Lazienki, a Varsòvia, ressona amb una amplitud i  plenitud úniques, molt més que en la millor sala de concerts de la ciutat, i és que l’expressió de molts dels assistents  – una expressió que no té res d’adotzenada ni de l’endulcorament de les emocions fàcils – diu més que no s’hi llegeix. Penso en tot el que porto vist en aquesta ciutat on la memòria històrica és objecte de pràctica quotidiana i de presència permanent per poder avançar perquè Varsòvia no es pot negar ella mateixa en tot el que ha estat: invasions, destruccions, deportacions, ocupacions, sublevacions, reconstruccions… Ni el parc  ni les seves immediacions no n’han estat exonerats. Ha acomplert amb dignitat i amb ganes l’exigències de la història i de la memòria, sobretot en l’obligació moral de no deixar-se negligir. Potser per això, mentre escoltava Chopin no podia oblidar la ratlla que marca el perímetre del guetto, les fotografies, les plaques commemoratives, els monuments, les dades, ni podia evitar pensar on eren i en quines condicions molts dels que ara m’envoltaven al concert fa quinze, vint, quaranta, seixanta anys. Recórrer Europa és, sovint, enfrontar-se a aquestes reflexions. 
 

En acabar baixo parc endins cap al Palau de les Aigües. M’aturo al davant de la barana d’un dels dos canals que envolten l’edifici. El pont i la vegetació s’emmirallen en l’aigua lenta que hi transcorre; recordo un vers de Joan Vinyoli,  “les aigües reverberen”…  La bellesa existeix, tanmateix. En la música, en la intemporalitat d’uns paisatges, en l’art que desafia les maltempsades i, que de vegades, les guanya. 

Fotografies de Frèia Berg