Home

>

 El rostre és el d’una noia gairebé adolescent que mira amb ulls mig atònits mig sorpresos la vida que s’obre al seu davant. No sap que serà una vida llarga, contradictòria, dramàtica en alguns moments i amarga en d’altres, tranquila els anys en què la maduresa deixa pas a un anar fent acordat amb el ritme plàcid de les hores. La noia només viu el seu present en la certesa del que fa. Pinta. Tancada a la cambra ha explorat l’esguard davant del mirall i l’ha reflectit l’autoretrat, una de les primeres obres que apunta la trajectòria dels propers anys. El traç és segur; el contorn, definit; la influència de la Nova Objectivitat, palesa.
Nascuda a Portbou el 1911, la infantesa d’Ángeles Santos és la pròpia de les famílies que formen part del funcionariat de l’Estat i els trasllats són habituals; primer, per Catalunya i des dels anys vint a Salamanca, Valladolid, Ayamonte fins que recalen novament a Valladolid i passen les vacances a Portbou, amb la família materna. “La meva infantesa va durar molt de temps”, recordava. Sempre hi ha un jardí a la vida i en l’obra d’Àngeles Santos i el de Portbou va ser el primer. Hi va retornar els estius de la infantesa i de l’adolescència. De retorn a Andalusia o a Castella se n’enduia el color de la llum i la remor de la mar empordanesa. Les primeres obres són pintades allà o des del record. La tendresa amb què Ángeles Santos retrata els éssers i, en especial, les criatures, prové d’aquella felicitat primera.
 El 1928 és quan Ángeles Santos pinta l’autoretrat de la mirada clara, la visió atemporal de rostre femení d’una modernitat que va ser saludada pels crítics del moment amb motiu de l’exposició individual que va fer a l’Ateneo de Valladolid el 1929. Obsessionada amb la pintura i negada a tota altra cosa que no fos pintar es tanca a la seva cambra amb teles i pinzells. Pinta el que veu, el que llegeix, el que escolta. Els poemes de Juan Ramón Jiménez i els dels escriptors de la Generació de 1927 esdevenen llibres de capçalera. És llavors que el poeta Jorge Guillén saluda la seva obra amb una endreça premonitòria: “A Angelita, en el umbral de su pintura”. Des llavors crema etapes i abandona tot referent extern per pintar únicament amb la mirada interior. Els quadres no són altra cosa que els escenaris percebuts, somniats, interpretats per aquesta mirada. És llavors quan pinta Un món (1929), la seva obra més coneguda. És la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur.
Des d’aquest estadi Ángeles Santos continua la introspecció plàstica derivant vers un expressionisme fosc, profund, esqueixat. És el reflex de l’estat obsessiu amb què viu i pinta, fins que una profunda crisi l’allunya per un temps de la pintura. Mentrestant, la seva obra triomfa a les galeries i exposicions. Superat aquest període, Ángeles recala a Barcelona amb la seva família, on entra en contacte amb joves escriptors i pintors dels anys trenta; entre altres, amb Emili Grau Sala, amb qui es casa el 1936. En vuit anys ha travessat els tres llenguatges artístics de la pintura del moment: la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme. Dels anys quaranta ençà l’obra d’Ángeles Santos transcorre entre els retrats i els paisatges. Després de Barcelona i París amb carrers i celoberts, Sitges es converteix en refugi, taller, habitatge. Mai no ha deixat d’expressar la poètica del seu entorn amb poques eines més que la seva mirada que transporta del paisatge a l’interior. I pinta… “Sempre hi ha un jardí”.
Va ser a Sitges, des de la Galeria Agora, on es va publicar la primera monografia sobre l’artista. Vam passar moltes tardes parlant al pis on ha viscut les darreres dècades, m’explicava la seva manera de pintar a finals dels anys vint: “Pintava amb la imaginació, amb la meva idea. Mirava del natural i em sortia tota una altra cosa”. Jo sabia que m’enfrontava a una biografia artística atractiva i complexa i vaig bescanviar el llenguatge tècnic pel llenguatge líric, que era l’única manera d’explicar a pintura d’Ángeles Santos.
Miro les darreres fotografies d’Ángeles, preses aquest estiu a Madrid per la seva amiga i galerista a Sitges, Àngels Pi. La mateixa mirada blava, la mateixa delicadesa de posat, el deix d’expressió infantívola, la ingenuïtat o la inocència amb què acara el pas del temps. Parla de Sitges i recorda els rostres i els jardins que hi ha pintat, el mar que li ha fet companyia, la mateixa mar que de petita contemplava a Portbou. Viu en el record del que l’ha construïda, la pintura, la vida esqueixada i finalment acomplerta. Evoca Sitges com una realitat viscuda els dies al taller que compartia amb Grau Sala; al darrer habitatge uns anys després. Ens queda el seu traç suau, la tendresa dels jardins i de les vistes del Passeig i del mar vistos amb una certa distància. “M’agrada endur-me un record d’arreu on vaig”, em comentava quan trevallàvem en els seu llibre. També ha d’estar bé guardar el record d’Ángeles Santos a Sitges.
Les obres reproduïdes d’Àngeles Santos són Autoretrat (1928) i Un món (1929). La fotografia correspon a 1935.

3 thoughts on “>ÁNGELES SANTOS, PINTORA

  1. Retroenllaç: Angeles Santos al paisatge de Sitges | Quadern de Terramar

  2. Retroenllaç: Angeles Santos des del record | Quadern de Terramar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s