DONES MODERNES

Un dels quadres que més m’agrada d’Ángeles Santos és el que representa el repòs de quatre noies. L’obra es titula “La tertúlia” segons uns, “La carta” segons altres perquè una de les quatre llegeix, potser en veu alta, el full que té a les mans. Una altra sosté un llibre. La que està situada al bell mig fixa la mirada en l’espectador. A primer pla, una morena espectacular amb faldilla tub, jersei vermell d’escot ajustat i cabellera ondulada i fosca mira absorta el fum de la cigarreta. De tertúlia, poca; són dones absortes en les seves reflexions, pensaments, somnis. Som al Valladolid de 1928, quan Ángeles va pintar el quadre que reflectia el que veia, o entreveia, una jove de disset anys que vivia tancada a la seva cambra sense fer gairebé altra cosa que pintar.

He pensat sovint en les anònimes protagonistes d’aquell quadre perquè em sembla que són el paradigma de les dones dels anys trenta. Dones modernes de posat i d’indumentària, moltes d’elles de pensament, vivint entre el tedi de la vida quotidiana i el desig d’anar més enllà del que el seu destí les predetermina. Algunes aconsegueixen trencar el sostre de vidre i la frontera de la inèrcia i del costum i gosen traçar el seu camí amb línies pròpies. Entre elles, les meves preferides: pintores, fotògrafes, poetes, escriptores…

Ángeles Santos n’és una, potser malgrat ella mateixa. Quan el passat diumenge es va descobrir la placa que porta el seu nom a la Plaça dels Artistes va guanyar un espai propi en la història cultural de Sitges i del país. Ángeles, centenària, juntament amb Maruja Mallo (1902-1995) i Remei Varo (1913-1963) és una de les pintores més importants de la modernitat hispànica dels anys trenta. Totes tres mereixen encara ara més visibilitat i presència en el cànon de la pintura contemporània.

Montserrat Abelló (1918) i Felícia Fuster (1921), poetes celebrades totes dues aquesta mateixa setmana, són altres dues dones modernes. El seu encaix en el sistema literari català no es correspon amb els cicles generacionals i la seva poesia no és fàcilment encasellable en les classificacions a l’ús. Ambdues han vist la seva obra publicada amb un considerable decalatge de temps respecte dels seus col.legues masculins, en bona part degut a les respectives circumstàncies personals i vitals. En contrast, gaudeixen d’un prestigi i reconeixement extens en el medi que els és propi: el dels poetes de diverses generacions.

Quan Montserrat Abelló, una de les poques dones que ha obtingut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va complir noranta anys els organitzadors de l’homenatge que se li va dedicar eren un grup de poetes joves amb Laia Noguera i Joan Duran i Ferrer, entre altres. Felícia Fuster, poeta i pintora, ha vist publicada enguany la seva Obra poètica a cura de Lluïsa Julià, un aplec que mostra l’extrema qualitat i la contundència d’una dicció poètica que no ha pogut passar desapercebuda per als que creuen en la poesia i la valoren en tant que el fruit d’una creativitat sense impostures ni traves. Entre aquests, la poeta Mireia Vidal-Conte, que ha organitzat una celebració de Felícia Fuster en la que s’hi han abocat la diversitat de poetes que recalen a l’Horiginal i que contribueix a que Felícia depassi la frontera dels happy few.: qui la llegeix no la pot oblidar.

Són, totes tres, dones modernes. D’una modernitat que no renuncia a res ni obvia cap realitat que es vulgui convertir en matèria artística i creativa. Com la pintura més expressionista i més esqueixada d’Àngeles Santos els primers anys trenta. Com la poesia de Montserrat Abelló, que ha aplegat els seus Poemes d’amor en una antologia que travessa el cos, l’alteritat i l’escriptura:

El cor és

un llac ple de sang.

La carena del vaixell,

la quilla del somni.

Invoco la nit

peruè em parli

i porti en la claror

flonja de l’alba, el record

despullat de les algues.

 

Com la lírica existencial de Felícia Fuster que des de la fragmentació depurada i la mirada interior trava les paraules i els sentits:

Aquesta desfici

em ve del fet que he perdut el do

de caminar

amb el cor a les passes.

Com gosaré posar mai més

cap peu futur

damunt de tanta terra trasbalsada.

I un dels valors de la modernitat, ja se sap, és la d’avançar-se i obrir camí. Elles, totes tres, han obert via i drecera.