Home

Ha estat un matí diferent dels altres. A les deu era davant dels 4 Gats, al carrer de Montsió per llegir la meva part de Canigó, de Jacint Verdaguer. El professor i verdaguerià Ramon Pinyol em va proposar col.laborar en el projecte Canigó a 125 veus i avui ha estat el meu dia. Durant uns quants mesos s’ha anat enregistrant la lectura del poema èpic de Verdaguer per part d’un conjunt de persones que tenim de comú denominador l’admiració incondicional que sentim vers el geni poètic. Cadascun dels vídeos de les lectures es pengen al lloc web del projecte, endegat per la Fundació Jacint Verdaguer i finalment se n’editarà el devedé  que contindrá tota la composició llegida per les 125 veus.

M’ha agradat que em citessin als 4 Gats perquè Verdaguer va ser amic dels artistes del Modernisme, de Santiago Rusiñol especialment, i si a Barcelona hi ha un lloc físic que els aplegui històricament i simbòlicament és la taverna del carrer de Montsió. A aquella hora hi he trobat un periodista que passava per allà, l’Itai Ron fent de guia a uns amics, un grup escolar acompanyat de tres professors dels que em fan pensar que la pedagogia és una vocació de vegades feliçment realitzada, un parell de japoneses matineres i una senyora estrangera que portava una perruca de rastes que s’ho mirava amb curiositat. I jo, de primer, assajant el to de la veu.

Em van adjudicar un tall del cant IX, el del cavaller d’Enveig enamorat de la fada de Lanós “d’ençà que un dia, / com lliri d’aigua que s’obria, /  dintre l’estany / ell l’obirà prenent un bany”  que, des de llavors,“caigué en sos braços” oblidant fills, muller i casa pairal enterament dedicat a la seva enamorada i a la cacera de “lo collverd d’or, d’ales de cel / bec groc i negre, / que a l’aixecar lo vol alegre / més que un aucell/ alapintat sembla un joiell / de pedres fines / fet per silfides i ondines.” Fins que un dia el prior del monestir proper l’amonesta amigablement per haver abandonat la muller per una fada i aquesta, despitada i amb un cop de geni, jura acabar amb el monestir i tots els que són dins…

Vaig assajar la lectura ahir a la nit, després de veure el segon i darrer capítol d’Ermessenda; em va semblar que entre l’una i l’altre hi havia una ambientació  propícia i em va fer ganes de llegir més i més..  Aquest matí, al carrer de Montsió encara amb els establiments de la ciutat turística a mig obrir, entre els vianants i la canalla, amb el volum de Canigó a les mans m’he sentit més allunyada dels aires legendaris i d’Alta Edat Mitjana i més propera al brogit de la taverna modernista d’en Pere Romeu, però igualment vinculada a una de les obres cabdals de la literatura romàntica europea, que és com dir universal. I tot caminant amb el llibre a les mans, llegint i mirant de tant en tant a la càmara he sentit la petita o gran feliç plenitud que és capaç de transmetre el toc de gràcia de Verdaguer.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s