Home

 


L’atzar en forma d’encàrrec d’explicar la Barcelona literària m’ha portat a Sant Petersburg per quaranta-vuit hores. He complert l’encàrrec amb l’ajut de dues grans obres traduïdes al rus: L’auca del senyor Esteve, la primera gran novel.la de la Barcelona moderna, i La plaça del Diamant, símbol d’una ciutat i d’un país en les vicissituds de la vida d’una dona durant la República, la Guerra civil i la postguerra. També m’he ajudat dels poetes que han creat el subgènere poètic de les odes a Barcelona. Del gran Verdaguer als grans contemporanis Jordi Valls i Lluís Calvo la llista és llarga en quantitat i qualitat.

Dos dies és poc temps per a una ciutat que té data de naixença però he aconseguit fer les dues coses que més desitjava: entrar, ni que fos per una estona, al Palau d’Hivern per passejar per les sales de l’Ermitage i visitar Anna Ahkmàtova. He passat una tarda a l’Ermitage, un primer tast saborosíssim de la pintura vista als catàlegs i als manuals. Sortint, he fet un tomb amb cotxe d’una guia tan excepcional com la professora Zernova, que m’ha mostrat l’esplendor de la seva ciutat natal.

La visita a Anna Ahkmàtova ha estat un matí fred i assolellat. El museu es presenta com un centre d’interpretació i com l’habitatge fidelment preservat. Situat en un lateral del que havia estat un palau al bell mig de la ciutat, la poeta vivia en estances compartides amb Ivan Punin i la seva exmuller i amb altres estadants amb dret a cuina comuna.No tenia llit i dormia al sofà. El que més m’ha impressionat ha estat el silenci llarg dels passadissos, l’alçada dels sostres, les parets empaperades amb paper de diari, el Pravda dels dies del final de la Segona Guerra Mundial; el xal blanc dels darrers anys, la blancor del parc del palau amb metre i mig de neu ocultant bancals i vegetació. Una neu no prou freda que permet que s’hi passegi un gat ros i magestuós.

Hi ha indrets amb massa densitat vital i poètica per fer-los nostre en una visita de passavolant, com hi ha poetes que un cop llegits és com si s’extingissin i n’hi ha d’altres que, com Ahkmàtova els portem incorporats al cor i a la memòria. Me n’he acomiadat no pas per sempre donant-li les gràcies per escrit al llibre de visites del museu.

A l’hora del retorn m’he trobat amb un epíleg. Bruno Mantovani li ha dedicat una òpera estrenada a l’Opera Bastille de París, Ahkmatova. El dramaturg Nicolas Joel n’ha traçat el perfil: “Per encarnar el cant que expressa el més íntim de la vida i de la seva violència, un heroi operístic ha de fer front a un destí tràgic i caòtic”. Un destí de poeta, de “musa sublim”, que Mantovani veu en Akhmàtova, “el destí d’aquesta poeta que Stalin tortura maltractant el seu fill (…) Hi ha molts pares, a l’opera; de mares enfront d’un fill adult no n’hi ha. És una relació que recorda la de Maria enfront del seu fill que pateix, una figura fonamental en la nostra civilització.” La vida dels poetes és font d’inspiració i Ahkmàtova esdevé una de les grans creacions líriques dels nostres dies. Els seus poemes, una font de vida.


 

2 thoughts on “Una visita a Anna Ahkmàtova

  1. Encomanen melangia, aquestes estances on va passar els últims anys Anna Ahkmàtova. Puc imaginar-la meditant, escrivint ja en el seu interior la seva poesia abrandada. I és que a l’interior de la terra del cor hi ha el foc…
    Has tingut molta sort, amb aquesta visita. Curta, però densa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s