Home

Un comentarista de televisió va enllestir la sèrie d’Ermessenda amb un titular que la definia com la comtessa de la mala llet. Massa reduccionisme per referir-se a una de les persones més poderoses del seu temps, una època obscura en què de vegades es confon la història amb la llegenda. Ermessenda de Carcassona (972-1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell, comtessa de Barcelona, Girona i Ossona era una dona de caràcter; va lluitar per guanyar el seu destí entre el front del deure i el de la vida privada; una dona plena de voluntat i de desig i amb un sentit de la política que no deixa dubtes sobre el concepte del poder per part dels que l’ostenten sentint-se legitimats per l’herència familiar i la designació divina. Ermessenda, una vida allargassada entre conflicte i conflicte afrontant la revolució feudal, ens ha arribat de manera potser massa esquemàtica però és innegable que ha desvetllat curiositat; almenys entre aquells que els agrada recórrer a la història per conèixer i comprendre. També la petja d’Ermessenda arriba al Penedès quan era terra de frontera; la comtessa es va enfrontar amb el senyor d’Olèrdola, Mir Geribert, capdavanter de la sublevació nobiliària contra la seva política de pactes amb els sarraïns i les dotacions al cada cop més poderós monestir de Sant Cugat de Vallès.

Ermessenda de Caracassona, la dona més poderosa de la història de Catalunya, ofereix un altre vessant encara més atractiu: el del seu somriure. L’assagista George Steiner n’ha deixat constància a Errata. Una vida a examen, després d’haver contemplat la seva sepultura a la catedral de Girona. Tallada en marbre per l’escultor mallorquí Guillem Morell el 1385, “la cara és la d’una dorment, d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però ‘somriure’ és potser una paraula equivocada. És dintre la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morell n’és la prova.”


M’ha impressionat l’opinió de Steiner. Secret de llum invoca una claror perdurable que traspassa la duresa, la fredor de la pedra i de la mateixa mort. M’ha recordat un altre somriure de serena dolçor: el d’Ilaria del Carreto, muller de Paolo Guinigi, senyor de Lucca i enterrada a la catedral d’aquella ciutat el 1402. L’autor del sepulcre, Jacopo Della Quercia, el va enllestir poc després de la mort de la jove. La figura i el rostre d’Ilaria són la protesta de l’escultor contra la mort que s’emporta avall la bellesa i la joventut. També és un secret de llum, el rostre asserenat d’Ilaria. El seu poder de seducció ha arribat fins el segle vint per boca dels poetes: Gabriele d’Annunzio, Salvatore Quasimodo, Pier Paolo Pasolini – “Jacoppo, amb Ilaria va esculpir Itàlia / perduda en la mort…”-, Marco Lucchesi, entre altres.

Se’m fa estrany pensar en la semblança entre totes dues dones, dues vides ben diferents. L’una mor al cap d’una vida acomplerta; l’altra, prematurament, quan tenia tota la vida al davant. Ermessenda porta les regnes del poder i del pais i Ilaria és la muller del senyor de la ciutat. Però un cop han desaparegut, les respectives imatges són el paradigma de la permanència de la condició humana, més enllà de la destrucció física dels cossos, en l’esbòs del somriure que desvetlla l’escriptura poètica i es clou en el secret de llum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s