Home

Pere Jou, Noia ajaguda amb raïm, 1953

L’exposició dedicada a l’escultor Pere Jou (Gràcia, Barcelona, 1891 – Sitges, 1964) constitueix una autèntica revelació. La mostra, que ofereix més d’un centenar d’obres d’entre 1911 i 1963, i la primera catalogació de la seva obra escultòrica completa que aplega tres centenars d’obres realitzades entre 1911 i 1965 posa de manifest la importància de Jou en el context de l’escultura catalana del segle XX i el situen com un dels més singulars artistes del Noucentisme.

Jou, que és l’artista amb més obra en l’espai públic de Sitges, no ha gaudit de la visibilitat ni de la recepció crítica que el conjunt de la seva obra mereix. No ha estat l’únic. El comissari de l’exposició i autor del catàleg, l’historiador de l’art i museòleg Ignasi Domènech, s’ha endinsat en les causes i circumstàncies que han ocasionat que tant Jou com els artistes de la seva generació que no van emprendre el camí de l’exili hagin quedat en una marginació incomprensible. Domènec inicia el seu estudi amb una Reivindicació de Pere Jou que constitueix el nucli dur de la seva visió de l’artista i, alhora, s’endinsa en les causes del reduccionisme de la historiografia artística i cultural que ha abocat una obra com la de Jou en el semioblit. Per a Domènec, que el considera un escultor d’encaix complex en el panorama de l’escultura catalana del segle XX, els mèrits artístics de Jou són, entre altres, l’originalitat de les propostes formals inspirades en l’art primitiu i el medieval i la excel.lència en la talla directa, característica que li atorga un innegable esperit de modernitat.

L’obra escultòrica de Jou travessa les grans etapes estètiques presents a la Catalunya de la primera meitat del segle XX, com són el Modernisme i el Noucentisme. El denominat “art de la postguerra”, a Catalunya, serva en gran part l’empremta del Noucentisme i, en aquest sentit, l’obra de Jou és paradigmàtica de la persistència de les formes de deriva noucentista; com succeeix, d’altra banda, amb el pintor Joaquim Sunyer, o amb la poesia de Carles Riba o de Josep Carner. El debat sobre els límits cronològics del Noucentisme sembla inclinar-se en favor de la teoria de la seva extinció amb la desaparició dels artistes, ja que la revolució, la guerra i el doble exili de la seva gent privaren el país d’una evolució col.lectiva i pública. En qualsevol cas, Jou en fóra un dels més indicatius.

L‘exposició s’estructura en diversos apartats que permeten un seguiment lineal i didàctic de la trajectòria de l’escultor: els orígens de l’activitat artística, la imatgeria religiosa, l’escultura pública i de l’espai domèstic – on se situen, entre altres, els capitells, aquest “manifest estètic” de la seva obra visible, entre altres llocs, als carrers de la Vila, o les escultures del grup escolar Collaso Gil (Barcelona), o a Roda de Ter, Rupit o Berga-; el retrat, amb l’impressionant Autoretrat (1957).

Pere Jou, Autoretrat, 1957

La secció dedicada a la dona és una veritable galeria temàtica i estètica que per sí sola mereix una atenció singularitzada, ja que s’hi entrecreuen relats, al.legories, temàtiques i estètiques totes elles d’una rotunditat única. El fet que Jou treballés amb materials diversos i tots ells del món clàssic del treball d’escultor com són els guixos, amb la fosa de bronze en molts dels casos; la fusta, tallada per mitjà d’un llenguatge ben personal, a l’igual que la pedra, brunyits els cossos en contrast amb el cabell de les figures i les peanyes de les escultures, contribueix a assimilar l’obra de Jou a un classicisme noucentista, el que treballa amb les idees i amb les formes sense concessions a cap mena d’anecdotari. L’escultura és i parla per ella mateixa perquè és creació i no li cal cap altra excusa, anècdota ni complement.

Pere Jou, Les Tres Gràcies, 1919

Una primera contemplació de l’exposició dedicada a Pere Jou, escultor, permet apreciar el treball ingent de l’artista en totes les seves dimensions. El catàleg la complementa en tant que monografia i aplec d’obra escultòrica completa; és el que restarà quan la mostra es desfaci i tot retorni al seu lloc d’origen. L’esforç no haurà estat en cap manera balder perquè aquesta és una exposició autènticament fundacional, on Jou ha fet visible i ha consolidat el seu posicionament en l’ampli i complex panorama del Noucentisme, al que Sitges contribueix, entre altres, amb aquesta magnífica exposició que cal visitar sense excuses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s