Home

J. Sunyer, Cala Forn, 1917

Després d’haver-se erigit en la meca del Modernisme al llarg de la darrera dècada del segle XIX gràcies a Santiago Rusiñol, al Cau Ferrat i a les Festes Modernistes, a partir de la primera dècada del segle XX, Sitges s’erigeix entre les més importants segones ciutats noucentistes. Aquesta denominació, compartida amb Sabadell, Terrassa i Girona, entre d’altres, identifica les poblacions que s’erigeixen en models a la seva respectiva escala d’actuacions vinculades a l’ideari, estètica i plantejaments del Noucentisme. És un fenomen que va més enllà de les idees estètiques perquè, més enllà de les individualitats i de les realitzacions, hi plana la política cultural de la Mancomunitat i la idea de creativitat unida a la de la construcció d’un país per mitjà de la cultura. Aquest ideari de fons, assumit en diferents graus d’intensitat i de complicitat per part dels escriptors i dels artistes, atorga un caire de normalitat i de creixement, tant a la Catalunya-ciutat de Barcelona com a les Segones ciutats d’arreuu del territori.

J. Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Des de 1908, en què el pintor Joaquim Sunyer planta el primer taller a la platja de Sant Sebastià, fins el 1926, en què fa fallida l’empresa del sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’urbanitzador de Terramar, Parques i Edificaciones S.A. i s’edita el primer número de la revista avantguardista L’Amic de les Arts transcorren dues de les més interessants i prolífiques dècades sitgetanes, plenament vinculades al Noucentisme i als seus presupòsits estètics i cívics.

N’és protagonista una important representació autòctona en el medi cultural, literari, artístic, periodístic, urbanístic i arquitectònic, integrada pels fills dels comerciants d’ultramar i els terratinents locals. L’encapçalen el crític d’art Miquel Utrillo i Morlius (1861-1934) i el pintor Joaquim Sunyer (1874-1956). Tots plegats impulsen i porten a terme les més importants realitzacions del Noucentisme sitgetà en tots els ordres. Són, principalment, l’escriptor i activista cultural Josep Carbonell i Gener (1898-1989), els poetes Trinitat Catasús (1886-1940) i Salvador Soler i Forment (1898-1982) i el pintor Artur Carbonell (1906-1973), juntament amb el jove artista Lluís de Dalmau, mort prematurament el 1918, i M.A. Cassanyes (1893-1956), llavors dibuixant i posteriorment crític d’art a les revistes d’avantguarda dels anys vint i trenta. Procedents de Barcelona i des dels primers moments són cabdals les aportacions de l’escultor Pere Jou (1891-1964), nascut a Gràcia i incorporat a la construcció de Maricel el 1915, i l’arquitecte Josep M. Martino (1891-1957), artífex de l’urbanisme i l’arquitectura de Terramar. Miquel Utrillo i Morlius, nascut a Barcelona, amic de Rusiñol al París de la bohèmia montmartrina, arriba a Sitges el 1895, on participa plenament i creativament del Modernisme i amb el tomb de segle inicia una etapa de canvi estètic i eclèctic que el converteix en una de les figures decisives del Noucentisme sitgetà, gràcies a la construcció del Palau de Maricel i a l’allau de personalitats de tota mena que hi recalen.

M. A. Cassanyes, dibuix, publicat a la revista "Terramar"

 Art, literatura, urbanisme

Són diversos els factors d’ordre artístic que, a partir de 1908 assenyalen el canvi de rumb en la vida cultural de la vila. El primer és el retorn del pintor Joaquim Sunyer des de París on ha fet nom i fortuna crítica, que s’hi instal·la definitivament a Sitges el 1910. Entre 1908 i 1918, Joaquim Sunyer construeix els fonaments de la pintura noucentista que el 1911 triomfa a l’exposició individual de les Galeries Laietanes de Barcelona. A instàncies d’Utrillo, el poeta Joan Maragall li escriu un extens article dedicant-li els més grans elogis. El paisatge de Sitges més agrest i solitari esdevé l’epicentre de l’obra sunyeriana, on l’artista hi aplica la visió compositiva de Cézanne; ambdós es plantegen la seva relació amb la natura com un repte i un desafiament. Obres com Mediterrània i Pastoral (1910-1911) són visions pictòriques que remeten a la vida mediterrània arcaica, ancestral i atemporal, transportant la realitat a la categoria de mite i palesant un primitivisme harmònic i seré, visió ideal d’una determinada joia de viure, així com succeeix també en el cicle paisatgístic dedicat a El Clot dels Frares (1912-1915). L’aparició de la figura humana sovint subratlla el caràcter mític i simbòlic de la pintura, per bé que progressivament pren un toc més realista, que situa el Sunyer dels anys vint entre els pintors de la Nova Ojectivitat. Juntament amb les dues obres paisatgístiques esmentades el cicle pictòric de El Clot dels Frares (1912-1918), d’una forta empremta compositiva i Cala Forn (1918), l’obra més simbòlicament representativa de l’equilibri entre la sensualitat i la intel·ligència, constitueixen la pintura més representativa del Noucentisme.

Utrillo davant de Maricel, 1916

El 1913 s’inicia la construcció de l’obra arquitectònica més emblemàtica del noucentisme sitgetà, com és el Palau de Maricel, que es perllongarà fins 1921. El milionari nordamericà Charles Deering va encomanar a Miquel Utrillo la construcció del que havia de ser la seva residència a Sitges i, alhora, l’edifici per a la col·lecció artística que va encarregar també a Utrillo que li adquirís; d’aquí el caràcter sumptuari de l’edificació. Maricel és avui un complex d’edificacions conegudes com Maricel de Terra i Maricel de Mar que ocupa tot el que va ser l’antic barri de Sant Joan, al cor de la vila vella. La voluntat artística eclèctica i esteticista de l’obra d’Utrillo en aquesta construcció va merèixer els elogis de l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres i de l’escriptor Joaquim Folguera, que va la descriure com l’obra d’adaptació de “vells instints a bells indrets, suplint la fidelitat arquitectònica a una preceptiva de bon gust”.

P. Jou, capitell amb la descripció dels constructors de Maricel (Deering, Utrillo...), 1918

Va ser precisament Utrillo qui va incorporar a l’obra de Maricel l’escultor Pere Jou, que després de realitzar els primers encàrrecs d’elements decoratius es va dedicar plenament en la realització de la sèrie de capitells, únics en la seva especialitat, on tracta tot tipus de temes amb una obra que passa per tots els trets de la narració i de l’expressivitat. Finalitzada l’obra de Maricel i fincat definitivament a Sitges, al llarg dels anys vint i trenta prossegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. Amb un llenguatge artístic que marca perfil propi dins de l’estètica noucentista, Jou esdevé un dels escultors més remarcables de l’època, fidel de per vida a l’estètica mediterrània amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

En el medi literari, la publicació de Blanco refugio. Guia espiritual de Sitges (1913), de Diego Ruiz, amb il·lustracions de Joaquim Sunyer constitueix una fita més en la nova manera d’entendre les arts i la literatura, mentre que a les pàgines del setmanari El Eco de Sitges s’hi llegeix Eugeni d’Ors. El 1914 sortí l’únic número de la revista La Cantonada, de mans de Miquel Utrillo i Trinitat Catasús.

J. Sunyer, Retrat del poeta T. Catasús, 1916

Amb el poeta Trinitat Catasús (1886-1940) les lletres sitgetanes arriben a l’esclat de la maduresa. Catasús reuneix dues característiques que el fan mereixedor d’una destacada posició entre els poetes del Noucentisme. Són, d’una banda, la seva permanent vocació i continuïtat poètiques, manifestades des de les pàgines de El Eco de Sitges i dels quatre volums que apleguen la seva poesia: De l’Hort i de la Costa (1915), Poemes del temps (1919), Vendimiari (1921) i Robins de Magrana (1930). D’altra, la seva plena pertinença a l’estol de poetes noucentistes que, al voltant de l’obra de Josep Carner i, sobretot, en el cas de Catasús, de Miquel Costa i Llobera, contrueixen una obra que reflecteix plenament l’ideal de la poesia noucentista i mediterrània. Des d’aquesta estètica, Catasús hi juga un paper primordial, tal com va ser reconegut per la crítica des del moment de la publicació del seu primer llibre, De l’Hort i de la Costa (1915), el llibre de l’imaginari poètic de Sitges. Ningú com Trinitat Catasús ha estat capaç de traçar el retrat de la Vila en tota la seva intensitat i globalitat, talment com ningú com el pintor Joaquim Sunyer ho ha fet amb els pinzells; la gran correlació entre l’un i l’altre va ser formulada els primers anys vint per Josep Pla.

La gran fita del noucentisme literari local és el 1918 amb la celebració de la Festa de la Poesia, antítesi i alternativa dels Jocs Florals. Va ser promoguda pels noucentistes sitgetans i els redactors de La Revista, vinculats al projecte de Terramar; Josep Carner, Carles Riba, Josep M.de Sagarra, Joaquim Folguera i Ventura Gassol van ser els poetes guardonats.

Obertura del Passeig Marítim, Terramar, 1919

L’altra gran realització arquitectònica i urbanística del Noucentisme sitgetà és la urbanització de Terramar, concebuda sota la dualitat de la ciutat-jardí i d’estació turística segons el model de la ciutat francesa de Niça. La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener, que, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (1921-1923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda, amb col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres. Gràcies al promotor del projecte, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, es va urbanitzar el que fins llavors era una partida de sorral a l’extrem de la vila, obrint el passeig marítim vers el Mediterrani, amb la voluntat que fos ciutat residencial amb jardins, hotel i tota mena d’instal·lacions modernes. L’arquitecte Josep M. Martino comença a actuar des del moment inicial del projecte i esdevenint l’artífex de l’estil urbanístic i arquitectònic del Terramar que avui dia encara perdura. Tot i la fallida de la societat promotora, el 1926 Martino continua actuant a Sitges marcant un estil arquitectònic dins del cànon noucentista adaptat a les diverses tipologies dels edificis on intervé i convertint-se en l’autor d’un determinat paisatge urbanístic i arquitectònic local que durant anys ha caracteritzat la vila.

Una reivindicació necessària

Tot i la importància urbanística, artística i cultural, el Noucentisme a Sitges és avui una assignatura pendent i una reivindicació necessària. Des d’un punt de vista general, mereix l’atenció dels agents culturals i turístics (si hem de creure en el turisme cultural en tant que valor de promoció) per tal d’aconseguir la seva visibilitat. No només una visibilitat física de postals i façanes sinó d’elements i continguts. Des d’un punt de vista patrimonial és necessària la protecció urbanística, arquitectònica, artística i paisatgística des del coneixement i la sensibilitat a parts iguals. La progressiva degradació urbanística i arquitectònica de Terramar, per exemple, n’és un cas flagrant. La situació de Maricel de Terra demana una intervenció global i dràstica per a la seva conservació, manteniment i actualització d’instal·lacions amb tota la sensibilitat i fidelitat que el patrimoni requereix.

Hi ha molta feina a fer, encara, per al coneixement i la difusió de les obres i dels seus autors. La commemoració dedicada a Miquel Utrillo (2009-2010) va situar alguns dels elements del Noucentisme en el seu context, així com al mateix Utrillo; la biografia de Josep Carbonell i Gener deixa establerta la seva obra i relació amb el Noucentisme sitgetà; la Festa de la Poesia a Sitges, que enguany celebrarà la cinquena edició ha reivindicat els antecedents històrics des de primer moment, i l’exposició dedicada a l’escultor Pere Jou, aquesta primavera, és una fita mé.s tant pel que fa al context general de Sitges en tant que segona ciutat noucentista com, sobretot, una mostra –esperem que definitiva– per a la recuperació de l’escultor. Fins aquí els guanys. Entre les diverses mancances, la de la història del Palau de Maricel en totes les seves dimensions i avatars, la d’una exposició amb catàleg monogràfic de Josep M. Martino i l’edició de l’obra poètica completa de Trinitat Catasús. I, sobretot, una definitiva i eficaç posada en valor del Noucentisme a Sitges.

(Publicat a ON, 18, abril-maig 2011, p. 4-11)

2 thoughts on “REIVINDICACIÓ DEL NOUCENTISME A SITGES

    • Moltes gràcies, Teresa. Aquest és una mena d’article fundacional, per bé que en tinc alguns altres de publicats sobre aquest tema de fa temps. Una posada al dia amb vistes al futur…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s