Home

Benvolgut director, estimat Josep,

Tots els sants tenen capvuitada i els aniversaris gaudeixen d’espais de pròrroga per a celebracions; si no, ¿què seria dels que es queden amb les ganes per manca d’ocasió o de memòria puntual…? Però hi ha situacions en què la magnitud dels fets és tal que es perllonga fins a esdeveniments encara més remarcables. Això és el que ens passa als sitgetans amb motiu d’aquest 125è aniversari de L’Eco de Sitges que venim celebrant des del primer de març d’enguany i que ha culminat en el lliurament d’un més que merescuda Creu de Sant Jordi.

L’Eco ha tingut, històricament, els seus grans aniversaris. En alguns d’ells s’han editat articles i monogràfics que ens han servit després per anar repassant la llarga història del setmanari. El que a hores d’ara compta més, però, és l’aniversari de la continuïtat – aquella “santa continuïtat” que predicava Eugeni d’Ors com un dels grans avals de la vocació de feina ben feta -, i és precisament aquest l’aniversari que més m’emociona. Perquè és molt, molt difícil i requereix molt de coratge tirar endavant un setmanari amb capçalera pròpia en un poble tan complexe com el nostre. Sitges ho ha estat, de complexe, en cadascun dels moments de la seva història, i L‘Eco a fe que n’ha donat compte per activa i per passiva. El sol fet de ser el setmanari de més llarga durada, que vol dir que ha hagut de fer front a tota mena de maltempsades, és un exemple com pocs en podríem trobar.

Però voldria parlar de tu i de la teva biografia en tant que director de L’Eco. Quan fa un parell d’anys et vaig entrevistar perquè expliquessis al programa de la Festa Major com havíeu passat la de 1939 vam acabar parlant, com sempre passa, de moltes més coses. Entre altres, de la teva vida vinculada, des de sempre, a la casa i al setmanari. Explicaves els tràngols i trifulgues que es van haver de vèncer per tots els mitjans a l’abast, que també eren ben complicats, per tal que L’Eco pogués tornar a ser editat i com es va arribar a aconseguir malgrat la mà negra que interferia a les altes instàncies. I com, de mica en mica, a través de les vies no obertament permeses sinó arbitràriament tolerades, es va anar introduint el català, es va eixamplar la llista d’escriptors i col.laboradors i com, també de mica en mica, L’Eco va esdevenir el gresol que va donar cabuda a tot el que ha estat els darrers cinquanta, quaranta, vint, cinc darrers anys. Fins ara mateix. Vaig pensar llavors, i m’agrada escriure-ho ara, que el que et va forjar autènticament com el Josep que coneixem i que estimem, no va ser tant la tradició familiar tu, amb tota la raó, veneres sinó l’haver de fer front a les circumstàncies fruit de grans conflictes i enfrontaments de país amb les indefugibles repercussions a la Vila. I aquest és el Josep de L’Eco, el director Josep M. Soler i Soler, el que hem conegut al front del setmanari, que declara obertament que ha treballat per amor a Sitges i que ha acollit sota la capçalera que dirigeix tot el que ha cregut i creu que és, sempre i avui, el nostre poble.

Per tot plegat, Josep, jo també te’n vull donar les gràcies. Pel teu exemple de treball i de continuïtat. Per l’actitud de convicció, amor i coratge que ha fet possible que al cap de 125 anys s’hagi volgut reconèixer i premiar el que avui és el setmanari més antic de Catalunya i un dels valors del nostre país.

Per molts anys i moltes, moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s