Home

Presentació dels FULLS DE L’ESCRIPTORI aquest vespre, a La Cava del Retiro. De tot el que s’ha dit m’ha agradat un comentari de la Teresa Costa-Gramunt: el de la poesia com una casa d’hostes. M’ha transportat fins un poema del LLIBRE D’AMIC, de Joan Vinyoli, après de memòria i de cor, sovint rellegit cercant-hi el que cerquem en els poemes.

Hoste meu dorms a la galeria;

canten ocells però no et desperten:

tu sempre vetlles i veus

la pluja verda, l’alba roja,

la fruita d’or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga

solitari, de nit.

M’he desullat de tant mirar-te,

m’has emboirat de solitud.

Ombres, feresa, vent,

són la teva parla.

Volen orelles en sentir-la,

la penya es torna riu.

De genolls he caigut,

flectat segueixo invisibles passos:

no he d’assolir-te mai.

Ressono tot com el buc ple d’abelles.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s