1323-2011. DISCURS DELS JOCS FLORALS

Digníssimes autoritats, poeta guardonat, membres del jurat, poetes i amics de la poesia,

(1)

“El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, no concurseja, no vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi  aburgesat de tots els estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora del alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat”. Signa aquestes paraules J. V. Foix des de la  “Lletra a Clara Sobirós”.

Els poetes han desoït una vegada més les recomanacions del mestre i amb el nombre de vuitanta-nou originals han pres part en nodrida convocatòria als Jocs Florals de Barcelona 2011. En nom del jurat em pertoca felicitar amb alegria i convicció el poeta guanyador l’Albert Roig, per aquesta Tempesta d’orígens shakespearians inundada d’un ressò rilkeà in crescendo, els dos pols per on transcorren els  paisatges lírics i les superfícies profundes de la seva escriptura acompanyat del gos, de lo Riu i dels noms i geografies que temps ha que solquen els seus versos. D’aquest llibre circular, intens, primitiu, vital, tribal, en parlaré d’aquí a un moment.

Dels vuitanta-vuit restants, llegits i ben llegits els originals i feta la tria, el jurat vol destacar l’alta qualitat de bona part de les obres rebudes, opinió que des del nostre punt de vista no és un tòpic. Aquesta realitat ens porta a demanar als editors que no temin la poesia, ja que a més de l’obra premiada, n’hi ha d’altres que mereixen no acabar ni al calaix ni a l’ordinador. Rebel de natura, la poesia ho és també a la massificació i aquesta qualitat la converteix en un gènere difícilment homologable a d’altres més proclius a la industrialització massiva.

La poesia té el seu públic i s’hi retroba quan se li brinda l’ocasió. La setmana de poesia de Barcelona n’és un clar exponent, com també ho és el fet que aquesta ciutat, que va instaurar els Jocs Florals, els va ressucitar el 1859, els va recuperar el 1978 i els va posant al dia mantingui i expandeixi per tradició i per convicció els Jocs Florals de Barcelona, “la celebració poètica més antiga d’occident”.

Barcelona Poesia ha enquadrat en el programa d’enguany els Jocs Florals i des del lema 1323-2011 que mostra la línia de continuïtat ha optat per retrobar l’esperit de la modernitat dels orígens, que és la pulsió de la poesia. La Festa té com a protagonistes únics el poeta i l’obra guanyadors. El llibre dels Jocs s’ha reconvertit en l’anuari de la poesia de l’any anterior i inclou el balanç poètic, que enguany s’ha encomanat a David Castillo; l’article sobre la modernitat els JJFF a càrrec d’Anton Espadaler i el recordatori de dos dels personatges d’acomplert aniversari vinculats a aquest certamen com són Joan Maragall i Santiago Rusiñol, a càrrec de Margarida Casacuberta.

(2)

Des de 1859 el discurs de la presidència dels mantenidors ha passat per tantes fases com circumstàncies històriques i posicionaments estètics han travessat la nostra història cultural. Ha oscil.lat entre l’historicisme, la reivindicació, l’exaltació de la poesia i la subversió. Historicisme, perquè història és memòria i projecció vers el futur. Reivindicació, perquè “el poeta sap que cada poema és un crit de llibertat” i perquè la reivindicació en favor de la llengua pròpia dels Països Catalans, té un caràcter inherent a la Festa. Exaltació de la poesia perquè és la festa de la gran celebració. Aquest ideari compta amb una perllongada tradició floralesca que ha acabat per perfilar i definir el gènere.

És en una qüestió de gènere on vull incidir, ni que sigui de passada. En l’extensa llista dels mantenidors han estat poques les dones han format part dels jurats dels Jocs Florals. I després d’innombrables pares de la pàtria que des de 1859 n’han ostentat la presidència, enguany tinc el rar honor i privilegi de seguir Dolors Monserdà (el 1909) i Caterina Albert, la Víctor Català (el 1917) en aquesta comesa. Aquest fet, que d’una banda és motiu de legítim orgull, és ingènua perplexitat enfront d’una realitat que no per ser coneguda deixa de ser punyent, perquè posa en evidència fins a quin punt la invisibilitat i la minorització de les dones de lletres també és tradicional i històrica als Jocs Florals de Barcelona.

 Per quina raó, si no, tota una Caterina Albert comença el seu parlament demanant gairebé perdó per la gosadia d’haver acceptat la presidència? Per pura murrieria, naturalment, quan acte seguit i sense canviar de registre, el seu discurs es centra en quatre grans temes “entre el passat de meravella i la meravella de pervindre” destacant el “moviment femení” de la Catalunya noucentista.

 I així com Dolors Monserdà considerava la seva presidència com un “justíssim tribut rendit” a poetes ja desaparegudes, vull reivindicar el lloc que haurien hagut de tenir en aquesta presidència, si aquest país hagués pogut viure en pau i normalitat el transcurs de la seva història, les poetes Mercè Rodoreda, Rosa Leveroni i Olga Xirinacs, totes tres proclamades mestres en gai saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili.

 La subversió també ha tingut cabuda al discurs presidencial i és proverbial el discurs de Joan Brossa de 1982 a bastament citat en tant que esquer i espurna des d’abans de L’estiu de les paparres (1992). El seu parer marca el punt d’inflexió en el qüestionament dialèctic del certamen. Per a Joan Brossa els Jocs Florals “fan tuf de naftalina” i dubta la seva representativitat “tret de l’enyor del passat o el record funerari d’unes determinades circumstàncies.” Però amb la creació en tant que braç armat de la Festa proclama la seva redempció afirmant que la “creació és lluita” i que és la vida qui ha de prendre la paraula, ja que la tradició ha de ser presa com una conquesta i no pas com una herència.

(3)

La subversió crítica és el punt d’enllaç amb l’autor i l’obra guanyadors dels Jocs Florals de 2011 des de la creació, la lluita i la conquesta. Tortosí del cinquanta nou, Albert Roig és autor d’una desena de llibres de poesia i d’altres quatre que, amb format d’articles i assaigs, constitueixen el tractat de poètica pròpia.

 “No crec que s’haja d’abandonar mai una poesia com proposa Paul Valéry”, escriu Roig assenyalant la permanència del poema en tant que una de les claus de la seva escriptura. És una continuïtat caracteritzada per geografies genèriques – la mar, l’illa, la plajta – o concretes – el nord del Brasil, el nord de l’Àfrica, lo Riu esdevingut també el riu de Mercè Rodoreda -; per personatges encastats al seu univers com el mallorquí Andreu Vidal, destinatari constant i objecte d’algunes de les seves més belles i profundes disquisicions:

“M’haig de fer un sopluig de fang de la pols morta i la saliva? En l’obra que representem tu ets el príncep, agre i gèlid, pur i dolgut. Jo sóc l’enterramorts…”

La continuïtat aflora en tot el corpus lèxic conceptual i amb potencial de metàfora per mitjà del qual Roig ha travat una dicció de cristall, lírica depurada, precisa, delicada, primigènia en la que hi habiten la llum, la noia, el jove, la rosa, l’alba, la platja, l’illa, la mar, la joia, la fruita, la boca, els ossos, el Cel, el riu, el gos, la flor, la pedra. La pedra i la flor. Aquest és el corpus poètic d’Albert Roig a La tempesta.

 L’obra guanyadora és una circumval.lació traçada al voltant d’elements prèviament marcats. Podria haver estat un llibre de retorns si no fos que la circumval.lació es trasllada a nous estadis d’aprofundiment cisellat on la pedra i la flor són les que manen. Són estadis on el vers es despulla i on la nuesa del dir i del sentir s’encomanen.

 El llibre s’inicia invocant Shakpespeare per boca de Pròsper i l’esperit de l’Ariel de Rilke, el poeta que plana per dins i fora dels poemes, i es clou amb un “marge” que compta amb la complicitat de Carles Riba sobre el Narcís del poeta alemany en qui Roig entreveu “la pura contradicció, la celebració de la llavor i de la fruita”. La flor que neix del cor del mite és la flor que, juntament amb la pedra, relliguen a La tempesta poesia i poètica de Roig.

 Estructurada en cinc parts, La tempesta és una reflexió sobre la vida, la mort i la poesia que l’autor es complau en teixir i desteixir en un circumloqui de llarg i ambiciós abast. Poemes de vers lliure, prosa poètica, traduccions i versions originals són els estratagemes formals de què se serveix per a la construcció d’una obra que amalgama poesia i poètica, la mirada cap enrere refosa amb la mirada del present.

 “Una música de cavalls negres”, evoca el cicle de la vida i la mort a través d’una lluita per la supervivència entre la natura i dels éssers vius, humans inclosos. La mirada enrere del poeta conclou en una reflexió d’autoreconeixença:

“Rostre meu. Com podré oblidar-te? Vam ser plegats i vaig cantar-te i no et coneixia a fondo encara. Érem tan jóvens. I ara et retrobo al vidre fosc de la taula, els teus ulls, el teu record com una constel.lació. Aquella idealitat, aquell encís, la pàtina d’ideologies i místiques que t’ennoblien són ara pells de mandarina, pinyols, excedències de vida encara per desparar, fetes malbé, despulles al serení. Els ossos esblaimats de sal i sols, la barca que es podreix, asclada, la closca morta de la tortuga escopida a la platja, els sols, els urubús, les mosques li han buidat els budells com si fossin records pudents.”

 “Mar” i “Desert”, els dos capítols centrals de l’obra, donen cabuda a la reflexió sobre la vida en tots els seus estadis en els que l’amor i la mort hi planen indistintament. Els poemes transmeten el vessant més líric i, alhora, conceptual del poeta, amb escasses concessions teòriques, sigui des del record introspectiu

 “És aixo vellesa. Oferir-se a la terra, nu.

El nin que vaig ser, nu a la platja de les petxines.

Els meus cabells eren jacints, florien”.

 o des del reconeixement del present vital:

 “La gemmada neu verge que estrenys contra el cor.

Pensa en la teva promesa, no amollis

la brida del cor, la més ferma és palla

quan el foc de la sang el pren.”

 Poemes treballats fins a la nuesa amb paraules que els travessen i els habiten que provenen d’altres gènesis poètiques de l’autor i que aquí prenen cos independent, com al “Cant d’Ofelia”, l’”Ankunft”, l’arribada, “El naixement del somriure”.

 “Gos” i el marge dedicat a Rilke en el que recrea la biografia poètica d’“aquell gos negre mig enterrat de foscor, solament un cap que contempla el cel, els ocells i la llum” reblen i entrellacen encara més la voluntat lírica i teòrica del poeta. En ell res no es perd sinó que el poema és una contínua epifania.

 Podria farcir aquest discurs amb el contrapunt de la vida literària del poeta, els guardons obtinguts, els èxits, les lloances i les polèmiques. Més m’estimo remarcar, per damunt de tot, la voluntat lírica i l’amor a la poesia, els poemes que commouen. Des de La maison-bleue (1976) passant per l’Estiu de les paparres (1992) fins aquesta tempesta rilkeana l’obra d’Albert Roig s’ha produït al llarg un camí circular i ascendent en el que la creació i la lluita des de la solitud extrema del poeta, des del repte de la puresa invocada per Rilke, l’han conduït fins a la conquesta d’aquests Jocs Florals de 2011, on celebrem amb ell i gràcies a ell el triomf de la poesia.