Home

 Fa poc que amb David Castillo i Xavier Bru de Sala parlàvem des d’Òmnium Cultural sobre la cultura en tant que un dels reptes de futur que el país té plantejats. Si és que creiem, i ho creiem, que és un repte un cop certificada la pèrdua de presència social i la manca de presència mediàtica llevat dels casos en què la indústria hi juga fort. Hem constatat com la cultura ha estat la gran absent de l’atenció electoral en les passades eleccions al Parlament i que l’atenció que s’ha dedicat a les propostes dels diferents partits ha estat més que discreta. ¿És un indicador de la situació real? ¿A qui importa, la cultura? Un dels retrets que es fan als polítics és que per a ells la cultura és estratègia i no finalitat, l’aparador i no la carrera de fons, eina de propaganda i lluïment però no treball de fonament. I en ple segle XXI, en una societat globalitzada regida per les diferents praxis de l’economicisme, ¿quins plantejaments de polítiques culturals prevalen? ¿Serveixen els models que hem admirat durant unes quantes dècades dels que fins i tot hem copiat, malament, alguns esquemes i principis? Hem creat un CONCA que va funcionar per a la circumstància britànica i postbèl.lica per a una Catalunya del segle XXI que no ha sabut vertebrar un Departament de Cultura amb coherència política i administrativa i que quan ha convingut s’ha desvertebrat en favor de les quotes de poder polític. Els interrogants, i no les asseveracions, constitueixen elements de reflexió i de debat que afecten els sectors i elements implicats i que obren clivelles.

 La resituació de la cultura al centre de la societat, convençuts que més enllà de les intencionalitats d’immediatesa política, la cultura és un dels elements primordials de socialització i de cohesió, la mostra de l’imaginari col.lectiu i de la rica complexitat del país, un factor de desenvolupament i un mitjà de progrés individual i col.lectiu, és i hauria de ser un propòsit social i nacional. Des d’un sentit d’estat ha de ser una marcada prioritat del govern. Des de la convicció de la seva necessitat ha des ser un principi assumit per part de la mateixa societat. Ho és per a Òmnium Cultural, que sintetitza àmbits i objectius de la seva actuació en el trinomi llengua, cultura. La recent creació del Cercle de Cultura obeeix al propòsit de situar l’anàlisi, la reflexió i el debat cultural en l’epicentre de la consciència cívica i social.

 De cara al sector públic hauríem d’analitzar on se situa en aquests moments de crisi econòmica el posicionament entre essencialistes i gerencialistes, dues actituds que han planat per les administracions sense intentar, en la major part dels casos, una actitud de síntesi que permetés un exercici de poder cultural amb eficàcia, generositat i cooperació més enllà de les relacions i vinculacions políticament monocolors. Des d’aquest vessant, la província de Barcelona ha estat durant dècades un autèntic mostruari d’essencialisme ara i gerencialisme adés que ha impregnat i fragmentat les polítiques culturals dels que hi han exercit el poder.

 Si torno a aquestes reflexions, que no són precisament noves, és perquè el moment postelectoral ens situa en un nou punt de partida i davant de noves oportunitats. No perquè els problemes endèmics s’hagin resolt, perquè, precisament, les retallades pressupostàries anunciades a les “grans” infraestructures culturals preocupen perquè,en alguns casos, la seva situació de funcionament ordinari no és precisament galdosa i perquè el sector cultural vist en el seu conjunt mostra desequilibris i assimetries. La situació econòmica és preocupant perquè la cultura de la crisi en la que estem immersos no ens aboqui la crisi de la cultura en termes generals. Noves oportunitats són les que podríem arribar a albirar si el sentit d’estat amb què cal emprendre qualsevol política cultural a Cataluna portés a una reordenació del sector, començant pel del govern i seguint per les administracions locals. Això des del sector públic.

 També el sector privat hi té deures inexcusables, com fer avançar el país treballant per l’excel.lència i exercint de consciència crítica. Que s’esvaeixin els efectes anestesiants de la democràcia, com diu David Castillo, i s’obri pas a un posicionament eficaçment crític. Bru de Sala fa servir la imatge gràfica d’arrissar els pèls del llom del gat referint-se a la necessitat que la cultura esdevingi coneixement i crítica del present. Ambdues reflexions m’agraden i les comparteixo des de la convicció que només equilibrant els dos plats de la balança, el del posicionament i principis del sector públic i de la societat, es pot arribar a recompondre un terreny que massa sovint ha estat, alhora, camp de batalla, feu d’uns quants i terra de ningú.

 Les polítiques culturals de les administracions han de demostrar que la cultura és més que un valor instrumental útil per a l’assoliment i la perpetuació del poder polític. Entrem en una època adient per que es demostri. La refundació de la política cultural no és fàcil perquè més enllà de declaracions de principis s’han de construir, reutilitzar i recompondre les vies que han de portar a l’hora de les concrecions. La rearticulació i vertebració de realitats que de vegades han semblat irreconciliables és un dels reptes i oportunitats més difícils i, potser per això, amb més capacitat de crear expectació. Tindrem ocasions per constatar-ho al llarg dels propers mesos. En tots dos àmbits, el repte assetja i el compromís urgeix.

Publicat a Benzina. La revista d’excepcions culturals, núm. 54 (2011) i momentàniament no accessible en línia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s