Home

El maig poètic. Després de Sant Jordi la poesia pren carrers, escenaris i places (sí, places també) i el mes de maig és un no parar de recitals, presentacions, lectures, actuacions i festivals. El festival internacional de poesia de Barcelona que ja porta vint-i-quatre edicions en formats diversos es resum en el títol de Barcelona Poesia, i comprèn entre una munió d’activitats que requereixen el do de la ubiqüitat dos dels esdeveniments més prestigiosos: els Jocs Florals de Barcelona (1323-2011), la celebració poètica més antiga d’occident, i la Nit de Poesia al Palau de la Música. És també temps de barems i balanços. Barem marcat pels noms i tendències protagonistes de la Nit de Poesia i dels actes més senyalats. De balanços literaris no es que se’n facin gaires, però el de la poesia de 2010 forma part de l’Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2011 (una primera provatura, enguany), redactat pel crític i escriptor David Castillo. Des de la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, enguany he tingut el privilegi de la paraula. El discurs dels Jocs Florals ha oscil.lat tradicionalment entre l’historicisme, la reivindicació, l’exaltació de la poesia i la subversió i la seva elaboració ha estat tot un repte. Vaig optar una mica per tot plegat, incidint en la reivindicació de gènere; en més de cent cinquanta anys, que són els que compten des de la restauració dels Jocs el 1859, he tingut el rar privilegi de succeir Dolors Monserdà (el 1909) i Caterina Albert/Víctor Català (1917) en la presidència del consistori. I vaig situar la subversió en el comentari del llibre guanyador. La tempesta, d’Albert Roig, és és una reflexió sobre la vida, la mort i la poesia que l’autor es complau en teixir i desteixir en un circumloqui de llarg i ambiciós abast, la mirada cap enrere refosa amb la mirada del present, entre Shakespeare i Rilke en declarada intertextualitat.

La nit electoral. El seguiment va ser multimediàtic: tv3, facebook, twitter i iphone. Mentre anava veient la consolidació del triomf de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona i l’avenç de CiU en moltes poblacions que fins fa poc havien estat feu socialista, especialment a la província de Barcelona, feia per veure com anava el recompte a Sitges. No em va agradar que tv3 focalitzés el seu recompte en les capitals de província catalana perquè crec que no cal anar seguint l’esquema administratiu provincial quan ciutats com Badalona o l’Hospitalet marquen demografia i d’altres com Vic, Manresa o Igualada, per exemple marquen territori. Si pensem que algun dia Catalunya ha de ser més que quatre províncies potser que comencem a creure’ns-ho i hi donem sortida televisiva d’una altra manera.

Frisant pels resultats electorals a Sitges vaig tirar de twitter on dues amigues m’anaven posant al corrent fins els resultat final. Esperava veure via feisbuc o en algun lloc declaracions dels dos partits més votats i vaig constatar que el cap de llista del PSC aquell vespre va desaparèixer del mapa mediàtic, cosa que després m’han corroborat. En aquest cas, i no senta precedent, Hereu va fer el paper institucional que li tocava i els sitgetans no vam saber quina era la reacció de l’alcalde de la Vila. Llàstima. I ara, a l’espera del futur.

Poemes per a l’acampada. He seguit amb atenció, curiositat i respecte l’acampada dels indignats. El que més m’ha impressionat ha estat la presencia de sectors socials que no són especialment presents a les mobilitzacions, com ara els jubilats i la gent gran que se sent desprotegida. Sóc dels que creuen que la democràcia es manifesta a les urnes, però entenc perfectament que la gent digui que prou. Aquest prou té matisos i cadascú els fa seus: prou impunitats vers els polítics, prou abusos del sistema financer, prou malversació de fons públics i un llarg etcètera reivindicatiu que caldrà resoldre per la via de la regeneració política i social. Aquesta és una tasca que cal emprendre amb coratge i decisió. El dia 30 seré una de tants que traurà els 155 € de la seva caixa d’estalvis. Mentrestant, m’he unit als poetes que organitzen una lectura de suport als indignats a la Plaça de Catalunya a les set de la tarda d’avui, dijous. Com que no tinc el do de la ubiqüitat i físicament no hi seré l’he enviat als organitzadors i una amiga poeta el llegirà, mentre també en deixo constància en aquesta columna. Sí, definitivament, maig és un més poètic. És el poema que he penjat al bloc aquesta tarda amb el títol de Vorera del Raval.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s