Home

 

Joaquim Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Existeix un Sitges noucentista? La tendència a etiquetar els pobles i ciutats identificant-los amb un sol passatge d’història cultural és espasa de doble tall. D’una banda identifica i realça els períodes més brillants i més singulars de cada indret. D’altra, produeix un efecte de reducció, d’exclusió, com si no fos possible que després d’una època reeixida n’hi pogués haver cap altra. Llavors és quan s’instal.len els tòpics i llavors ja es fa molt, molt difícil el restabliment de la història cultural en tota la seva amplitud complexitat.

Aquest és el cas del Sitges de les primeres dècades de segle vint. La Vila va viure una dècada lluminosa, la darrera del segle XIX, amb Santiago Rusiñol habitant al Cau Ferrat i tot el que va comportar i la va convertir en “la Meca del Modernisme”, que l’estiu de 1897 va començar a ser desplaçada per la Barcelona de Els 4 Gats. La cura de desmorfinització de Rusiñol a París el 1899 i, sobretot, les llargues estades de l’artista a Mallorca des de finals de 1901 fins 1906 van apaivagar l’estela rusiñoliana, al mateix temps que les idees estètiques dels inicis del segle vint denotaven un cansament i una superació del Modernisme i del llenguatge simbolista que feien inviable la seva continuïtat. El record mitificat pels que van viure la dècada daurada i l’herència del Cau Ferrat el 1931 amb la seva conversió en museu públic el 1933 van reblar el perfil del Sitges modernista, un perfil reforçat per les edificacions arquitectòniques que perduraven. D’aquí al tòpic que ha perdurat fins els nostres dies i que no cal desmentir; només cal mimar-lo i ser rigorós en el seu tractament a tots els efectes, des de la protecció del patrimoni arquitectònic que en resta fins a les proclames del turisme cultural.

El Sitges noucentista existeix. Existeix en l’obra del pintor Joaquim Sunyer, de l’escultor Pere Jou, i també en alguns passatges del dibuix i la pintura de Lluís de Dalmau, M. A. Cassanyes, Alfred Sisquella i d’Artur Carbonell; en l’obra poètica de Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment; en l’ideari estètic i l’actitud eclèctica de Josep Carbonell i Gener; en el projecte i l’arquitectura de Maricel ideada i dirigida per Miquel Utrillo; en l’esperit urbanístic de Francesc Armengol i en l’obra arquitectònica i urbanística de Josep M. Martino. És un Noucentisme que coexisteix amb l’Avantguarda en les actituds i articles de Josep Carbonell i Gener i M. A. Cassanyes i que transcorre entre les pàgines de les revistes de Terramar, Monitor i sobretot de L’Amic de les Arts. Un Noucentisme que entra de ple en la lectura del paisatge sitgetà i que artistes, poetes i urbanistes l’integren en les seves realitzacions que transcorren des de l’expressió de l’ideal fins a l’harmonia mediterrània.

És un Noucentisme que no dubta en aprendre i emmirallar-se en precursors i exemples – Sunyer de Cézanne, Armengol i Martino de la ciutat de Niça – i que arriba als anys trenta amb un llarg recorregut de realitzacions acomplertes, quan la irrupció de la generació de la República es troba habitant un país i una Vila que ha capgirat el seu destí i el seu aspecte físic i que, per tant, es pot permetre un pas endavant vers altres destins, com el periodisme i la política. Fins que la guerra civil s’ho emporta tot.

Ens podem preguntar què resta del Noucentisme a Sitges i la resposta és que en resta molt més del que llueix i es comptabilitza. Un dels deures dels nostres museus – de Maricel, concretament – és la reorganització del discurs museístic per tal de donar cabuda al Noucentisme a Sitges. Un altre deure, aquest apremiant, és abordar un pla integral per a la restauració de Maricel de Terra i un altre per a protegir el que queda de Terramar, que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, de la cobdícia dels especuladors i del mal gust dels arquitectes i propietaris, perquè la degradació urbanística comença quan no es vol reconèixer la unitat estilística preexistent i fundacional. Un altre dels deures és l’articulació de la visibilitat d’aquest important capítol d’història cultural sitgetana que es relliga amb la del país en tant que Sitges, com Sabadell, Terrassa i Girona és una de les “segones ciutats” del Noucentisme. La causa s’ho val i una història cultural sitgetana integral ho requereix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s