Home

 Passen les nits, els anys i els segles i la Nit de Sant Joan continua essent la més màgica de l’any, la nit clara en què les fogueres cremen malsons, allunyen les ombres que assetgen i netegen cels i terra. Des de que Zacaries va fer una foguera al portal de casa seva per celebrar el natalici del seu noi Joan, conegut anys més tard com el Baptista, la tradició ha pres forma i fons relligant la màgia dels ancestres, la tradició cristiana, els mites primitius.

Cremen les fogueres arreu dels Països Catalans enceses per la flama que baixa del Canigó, enguany glosada per l’escriptor Pep Coll, i que s’escampa per viles i pobles: “… del foc de germanor vola una espurna”, escriu el poeta Joan Alcover

L’espurna ha pres. I d’un en un s’encenen

els cirials del culte de la pàtria.

Sobre l’immens entrunyellat de serres

la nit batega de clarors purpúries;

i dels devots d’aquesta escolania

que en tots els cims de Catalunya vetlen

n’hi ha que miren en silenci, pàl·lids

d’una emoció fondíssima, la fosca

a on la filla de la mar s’amaga.

La nit de Sant Joan és la celebració de la meravella: qui cull les millors herbes remeieres o qui descobreix els corrents ocults de l’aigua dolça, floreixen les falgueres i el bany de les dotze de la nit conserva la salut del cos i de la pell per tot l’any fins que el següent repetim el ritual. Giren les fulles de les oliveres mirant cap amunt la cara platejada i cap avall la més verdfosc. Vivim els encanteris com la cosa més natural i després ens adonem, com evoca el poeta Tomàs Garcés, que els somnis són veritat,

Claror del dia. La mar s’atura:

el pols d’argent tot just li bat.

Entorn, la vida se’ns fa insegura.

Només els somnis són veritat.

La nit de Sant Joan també és la nit de la nostàlgia i del record. Ningú com Joan Manuel Serrat   ho ha escrit i ho ha cantat amb la veu un punt, només un punt rogallosa i tot l’enyor de l’ahir que ens retorna com un preludi de la nit de celebració quan l’hora s’acosta:

Un vespre quan l’estiu obria els ulls

per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,

on vam aprendre a córrer,

damunt un pam de sorra

s’alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor

i amb una taula vella ja érem rics.

Pels carrers i les places

anàvem de casa en casa

per fer-ho cremar tot aquella nit

de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.

No en sabíem gaire

de les llàgrimes que fan que volti el món.

Anàvem entrant a la vida.

Mai una mentida,

no ens calia i res no ens robava el son…

Els anys m’han allunyat del meu carrer

i s’han perdut aquells companys de jocs.

El bo i el que fa nosa

com si qualsevol cosa.

Sembla que tot s’hagués cremat al foc

de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada

una altra vegada veig els ‘nanos’ 

collint llenya per carrer.

Corren.Com jo abans corria.

Els crido i em miren

com si fos un cuc estrany i passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar

o la prendré d’on pugui, com ahir,

com si no n’hi hagués d’altra.

Jo he sigut com vosaltres.

No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.

Que amb una taula vella sigui ric.

Pels carrers i les places

aniré de casa en casa

per fer-ho cremar tot aquesta nit

de Sant Joan.

3 thoughts on “La Nit de Sant Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s