Home

Deia un camí al sender que ombrejava en arbredes d’estany:

   “sempre he seguit el teu llast, mai entretant no has viscut

l’únic guiatge dels homes que van nus cap a la fosca,

   dels pelegrins me n’has pres les passes colrades pel fang.”

Quedà mut el sender que estimava el camí com l’espai vigorós

   on els meandres estancs troben la forma d’un rumb,

fins que una llaura el desféu. Solitari el camí l’esperava.

   tot el matí l’endemà; fou breu l’engany de l’espill

tan intocat dels seus marges: ja tem la negror de la nit,

    ara que l’hora i l’oblit són, deslligats, un sol cos.

Tal com la mà que no toca la mà de l’amant que s’estranya

   de la fermesa del buit entre l’espai dels seus dits

i arbra una llm més constant que l’atura a esperar-se un moment

   en el delit d’una font d’aire nodrida i de furts,

no has de voler separar-te del Lluny, apropant-te a la vida.

   Tot ho tenim en el rer centre magnífic dels anys.

 

Susanna Rafart, La mà interior. Barcelona: Meteora, 2011.

Fotografia de Frèia Berg (2011)

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s