Home

Lucien Freud, "Rose" (19778-1979)

 

 

El seu cossi de zenc

aquí és un atuell de plàstic blanc del que em serveixo

als mateixos efectes.

La seva cambra a contrallum, meitat blavosa,

l’altra meitat partida per grocs i rosats càlids,

és aquí d’assèptica fredor:

la que fa el blanc de rajola a la paret

sobre un paviment vermellós dels anys cinquanta.

 

Després del bany ella ha adreçat el cos desafiant, triomfant,

en èxtasi d’espera.

Les llengües d’humitat em regalimen pels flancs i l’engonal,

fins arribar a la tovallola rebregada als meus peus.

La meitat del mirall li reflecteix un nu pletòric.

Jo em reconec mirant-me els indrets nous de la topografia.

Tot és cos,

matèria capgirada pel somriure sardònic de la carn.

Aquesta línia situa els límits de l’abans i del després

al bell mig del trajecte franquejat pels vials d’artifici

per on s’escolen sang i aigua entre dues bugades.

Horitzó de divisòria d’un mateix territori.

 

Ell, fora del quadre,

ha resseguit pintant traç i penombra

de la seva acuradíssima toaleta.

 

Tu no hi ets.

No esguardaràs el nu fendit per la rialla magenta de la carn.

 

Jo no sóc ella.

La distància que ens separa és la mirada

que va de Pierre Bonnard a Lucien Freud.

 

Vinyet Panyella, Taller Cézanne  (2007)

 

 

One thought on “Autoretrat en nu (avui, en homenatge a Lucien Freud)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s