Home

També un estudi d’arquitecte pot donar cabuda a una lectura poètica. Va ser així com fa uns dies l’Estudi d’Arquitectura, a Banyoles, va esdevenir l’escenari de la presentació del poemari de Susanna Rafart, La mà interior (Meteora, 2011). El que havia estat el celobert d’una casa de poble amb arcades al semisoterrani amb una eixida que de cara a la façana res no en fa suposar l’existència es converteix en un pati on els palets de riera i les heures hi habiten en la plàcida harmonia que contempla un xiprer.

De tant en tant s’hi posen cadires i una taula per acollir poetes, arquitectes, narradors, artistes i persones que fan de la creativitat la seva raó de viure. Aquest és un espai compartit ocasionalment amb Irene, la llibretera de L’Altell, que és un establiment amb planta i dos pisos disposats per oferir art i lectura a qui en vulgui gaudir.

Era l’hora del capvespre i vam veure com s’anava fent fosc. Els límits del celobert – l’escala, les vores, els clots de les paret antigues – s’il.luminaven amb espelmes petites col.locades estratègicament i l’ambient era, alhora, intimista i màgic. Hi feia molt l’alçada de les parets velles al nu, pedra fang i guix tal com el temps els ha anat configurant, sense artifici. Un jove estudiant d’arquitectura insinuava que potser calia fer un toc als acabats però això només ho podien veure els seus ulls novençans i amatents a l’ofici. Als altres ens agrada precisament així: com el temps i la natura ho van deixant. Les heures també hi van fent la seva, siguin els brots i els creixents o les restes que es resisteixen a deixar-se anar dels murs per ser, definitivament, pols.

Arribada a l’estadi que marquen els darrers llibres, L’ocell a la cendra (Labreu, 2010) i La mà interior, i a l’espera de la propera aparició de L’onada (Curbet edicions) i La llum constant (Llibres de Terramar), la poesia de Susanna Rafart ha emprès i assolit la via de la poètica de l’absolut. És una poesia a la que no li calen l’anècdota ni el desenllaç perquè els poemes viuen i parlen per sí mateixos i es traven els uns amb altres com els àtoms en l’univers formant part d’un tot. Aquesta immensa condensació plena de sentit i bastida des de la convicció i la consciència de la construcció literària i de la vida poètica és el que caracteritza l’obra literària de Susanna Rafart des de la publicació del quadern de Grècia, Un cor grec (Angle editorial, 2006), del seu tornaveu que són els contes de Les tombes blanques (La Magrana, 2008) i de l’aparent biografia però en realitat prosa poètica amb incursions de traducció, Gàspara i jo. Sobre l’amor. Retrat oval de Gàspara Stampa amb intervencions presents (Cossetània, 2010). L’aiguabarreig de gèneres, l’esborrament de les fronteres marcades per la preceptiva i l’òsmosi que penetra el concepte d’estils i de diccions fa que tota l’obra de Susanna Rafart, es tracti de prosa, poemes, biografies, dietaris i contes, ostenti el denominador comú de la identitat poètica en tant que l’única en què l’autora es mostra i es reconeix.

La mà interior és una gran elegia escrita des de la vivència i l’experiència de l’absolut. Parteix de l’elegia guardant plena fidelitat a la mètrica que li és pròpia, els dístics elegíacs que en la poesia contemporània ens ha fet propers Carles Riba amb les magnífiques Elegies de Bierville (1942), molt més que una poètica de l’exili, de les que La mà interior esdevé tornaveu entre alguns versos. Són trenta-un poemes distribuïts en tres parts: Les pomes furtives; D’una mar a una plana transcorre per passatges i paisatges de geografies concretes; L’assassí de cants, el temps, és escriptura de radicalitat extrema en el seu tractament en relació amb els éssers i el seu esforç en vèncer la contradicció entre la vivència i la paraula. Les pomes furtives, amb títol de natura morta, llenguatge abarrocat i entre les invocacions de Riba i de Properci, mostren com cada poema s’inicia amb una asseveració, es desenvolupa amb una reflexió en què no hi manca la interrogació explícita i es tanca amb una asseveració que no fa sinó cloure l’àtom de l’univers poètic de l’absolut. Amb La mà interior Susanna Rafart arriba a la més alta cota de renovació dins de la lírica contemporània i d’una obra de la que ens queda molt per llegir i, a la poeta, per escriure.

Fotografies de Frèia Berg (2011)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s