Home

Interior de l'apartament de M. Tsvetàieva a Moscú (1914-1922). Fot. Frèia Berg, 2011

Perquè seré poeta fins el darrer espasme

(Marina Tsvetàieva)

 Una vida errant, una existència marcada per un viure extrem en el que la vida i la poesia eren aiguabarreig i òsmosi, un individualisme a ultrança que la feia sentir diferent dels altres, un trànsit per llargs exilis que la van convertir en doblement apàtrida: del seu país i de la comunitat russa emigrada a l’Europa dels anys vint. Marina Tsvetàieva (1892-1941) és, juntament amb Anna Akhmàtova, la veu poètica més potent de la Rússia del primer terç de segle, al costat també d’Ossip Mandelstam, Boris Pasternak, Alexander Blok, potser també de Maiakowski. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, grup o escola, la seva és una obra inclassificable i potent, renovadora de la poesia del seu temps i més enllà i una veu que clama per un món inadmissible. Una escriptura violenta i violentada fins a la sintaxi i la puntuació. Una poètica que confessa “la força del seu dolor”, que “l’estat de creació és l’estat de l’obsessió” i que escriu perquè són els poemes el que l’empenyen fins el punt d’escriure’ls fins i tot a desgrat.

Nascuda en una família abocada a les arts i a les lletres, Marina Tsvetàieva des de petita es va dedicar a la música, que va abandonar per la poesia. El pare va ser un important historiador de l’art, conservador de l’antic museu Roumiatsev i fundador del primer museu de Belles Arts, l’actual Museu Puixkin de Moscú. La mare, muller en segones núpcies, era pianista. D’ella va heredar la passió per “la música, la natura, els poemes, (…)” Va passar la infantesa acompanyant-la pels balnearis europeus i freqüentant diversos centres pedagògics. El 1910 publica el primer poemari, Àlbum del vespre, gràcies al qual va gaudir de l’amistat i la protecció del crític i escriptor Maximilian Voloshin. Dos anys més tard es casa amb Sergei Efron, amb qui manté una relació matrimonial complexa de la que van néixer dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina.

Es truca amb prudència tres vegades.

Enemic tendre, insegur amic, – Tu

no m’enganyaràs! Tu no ets un pelegrí

al terme de la seva ruta. – És així

que es truca al cor – per amor.

És així que l’Infern negre

baixa els ulls per trucar al Paradís.”

Quan Efron s’alia a l’exèrcit blanc els dies de la Revolució començà per a Marina una vida de privacions, misèria i exilis. La filla petita mor de fam en un orfelinat on la seva mare l’hi havia portat convençuda que la podrien nodrir millor que ella.

Una estrella a sobre del bressol – i una estrella

sobre del taüt! I, en mig –

com un tou de neu blava – una vida llarga. –

Per bé que sóc la teva mare,

no tinc res més a dir-te,

estel meu.”

El 1922 deixa Moscú i inicia un llarg exili a Berlin, Praga -on neix el seu fill Georgy, que ella anomena Mur – i París; un París que se li fa hostil degut a la posició del marit, cada vegada més decantat vers el nou govern soviètic. Les convulsions polítiques de Rússia condicionen la família constantment i la penúria econòmica és contínua; el bandejament literari, també. La vida de Marina és també convulsa i difícil però la passió lírica de la seva obra constitueix un dels passatges més bells de la poesia del segle. Com també ho són els intercanvis epistolars amb els grans poetes del moment, com R. M. Rilke o Boris Pasternak. Sola amb el fill cada vegada més agrest i difícil, Marina torna a Moscú el 1939. Poc després el seu marit i la filla gran són detinguts. Efron morirà afusellat el 1941 i Alia passarà anys en un camp de treball. Les portes se li van tancant una darrera l’altra i la misèria és extrema.

La vida és una estació; aviat me n’aniré; on – no ho sabria pas dir.” El darrer viatge de Marina Tsvetàieva Volga avall, és el de la deportació de Moscú fins a Elabuga, a Crimea. Són dies de guerra i no ha pogut obtenir res més que un passatge de deportats per a ella i el fill. El 31 d’agost Marina es penja a la cabana de fusta que els allotja. És enterrada en una tomba sense nom. Setanta anys més tard els seus poemes són estendard i flama:

Però el dolor, dins del meu pit – és més vell

que l’amor, més vell que l’amor.”

2 thoughts on “Marina Tsvetàieva, poeta. Una evocació biogràfica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s