Home

Aquesta setmana s’han complert cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. La data ha passat amb més aviat discreció però, amb tot, ha servit per destacar l’actualitat de la seva poesia i la qualitat del seu ofici d’escriptor. Sembla que encara hi ha qui no li perdona ni l’èxit ni l’aparent facilitat de l’escriptura i, en canvi, la seva obra perdura i atreu. S’ha parlat del Sagarra dramaturg, traductor, novel.lista i poeta; era un home de lletres complet i lliurat al seu ofici.

Durant molts anys el meu Sagarra va ser el del Poema de Nadal, que em semblava d’un sentimentalisme potser una mica excessiu fins que la lectura de la traducció de la Divina Commedia del Dant va corregir aquell suposat excés i va anivellar el poeta en la meva escala de valors literaris situant-lo al primer rengle, al costat de J. V. Foix i de Carles Riba, generació per generació. Tots tres formen una trilogia d’asos difícilment superable. Són tres estètiques, tres maneres d’entendre la poesia de manera no pas excloent sinó complementària, que és el que fa més gran, més estesa i més acceptada i acceptable una literatura.

El tenia una mica abandonat, Josep M. De Sagarra, fins que fa una temporada vaig topar amb un poema convertit en cançó gràcies a un Ramon Muntaner jove i entusiasta i que és la Balada de les estrelles. El poema és cançó, versos de tall aparentment romàntic i de regust agredolç en el que una pobra vida d’aventura i malfat perviu en la il.lusió de la companyia de les estrelles: un ideal de bellesa, llum i llunyania que marca una vida. La malenconia tendra de la Cançó de lladre, antecedent més o menys constatable, es transforma en Sagarra en un poema sense concessions de fons dramàtic compensat per la tendresa lírica.

En el meu retorn a Sagarra he rellegit i escoltat diversos enregistrament d’aquest gran poema que la canalla hauria d’aprendre de memòria al col.legi, Vinyes verdes vora el mar, un prodigi del domini del llenguatge poètic d’aparent simplicitat i de caire elegíac que, cantat per Ovidi Montllor o per Ester Formosa rebla la musicalitat i ens fa adonar de la bellesa descriptiva d’un paisatge que durant segles ha estat el nostre i que ara forma part de l’imaginari i del que hem perdut. I, encara, he cercat i rellegit amb afany entre el llibre Àncores i estrelles (1936) un dels meus poemes preferits, l’Aigua-marina, un text en el que el ressò bucòlic és empès per la profunditat existencial:

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic

(…)

 Siguin quins siguin  els poemes i els versos de Josep M. de Sagarra hi sobreïxen la tendresa i la força de la paraula viva vehiculades per la més natural fluïdesa del llenguatge poètic. Sagarra tenia el do de la poesia, de la llengua, de l’aparent, només aparent, facilitat. Com a exemple, un poema breu que va escriure per a la col.lecció d’autògrafs de Miquel Utrillo un dia d’estiu de 1929 en què el poeta era a Sitges:

Si el llavi escarlateges, ai, procura

fer més bé el joc

que els que venen a cercar el teu foc

 no s’hi troben més que la pintura.

Per mèrits propis ja fa temps que ha assolit la categoria de clàssic modern per al segle XXI i per a tots els públics. És dels que no falla mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s