Home

Joan Miró, "Blau II", 1961. Paris, Musée National de l'Art Moderne, Centre Pompidou

Passo el vespre a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Inauguren l’exposició Joan Miró, l’escala de l’evasió, proceden de la Tate Gallery (Londres), de camí cap a la National Gallery of Art (Washington). Són cent setanta obres que mostren el llarg recorregut de l’artista compromès amb el món que li ha tocat de viure.

Joan Miró és un univers infinit de lectures i, per tant, de suggeriments. Palplantada al davant de les seves obres em retrobo amb els interrogants i les respostes que em planteja la creació artística del segle XX: la percepció de la realitat i la reducció interpretiva a  un sistema de codis i de signes per, finalment, disoldre’s en formes i colors que diuen i atreuen. Contemplo La masia i La casa de la palmera, passo una estona al davant dels pagesos dels anys vint, saludo el Gos que borda la lluna i La llebre.  Està ple de gent, és el que tenen les inaguracions; hi vas per prendre vistes i tornar a l’exposició un diumenge o un dia de festa, amb texans i caçadora. M’afanyo per arribar a la sala on hi ha la sèrie Blau, tres magnífics grans formats que transformen l’estança en l’espai per a la contemplació de tota la intensitat que el color encomana.

Joan Miró, "L'esperança del condemnat a mort I", 1974, acrílic damunt tela, Fundació Joan Miró (Barcelona)

Més endavant, el gran tríptic de L’esperança del condemnat a mort (1974), la finalització del qual coincidia amb la mort de Salvador Puig Antic. Un clam en tres estadis que imposa per l’impacte de la seva contundent simplicitat.

Joan Miró, "L'esperança del condemnat a mort II", 1974, acrílic damunt tela, Fundació Joan Miró (Barcelona)

Mentre comento el meu entusiamse mironià amb Joan . Minguet i Batllori – historiador de l’art, poeta i expert en avantguardes mironianes – ens fan fer passadís per al pas de les autoritats. Arriben en petits i distesos grups precedits pel núvol de fotògrafs. El públic s’ho mira amb discreció, educadament i passa llista dels que van desfilant. L’absència d’aplaudiments i de mans desaforades per a estrènyer les del poder polític ens corrobora que aquest és un país diferent i no puc evitar una sensació satisfeta de comfort. Catalunya és, efectivament, tota una altra cosa.

Joan Miró, "L'esperança del condemnat a mort III", 1974, acrílic damunt tela, Fundació Joan Miró (Barcelona)

Retrobo el cercle de la nit en un espai obert acarat a Barcelona: la lluna i les llums de la ciutat. A primer terme, Lluna sol i una estrella enmig d’un llac  construït a proporció, amb la intenció de marcar terreny entre la ciutat i l’univers mironià que m’ha acollit aquest capvespre. L’escala de l’evasió m’ha propiciat un passeig per la trajectòria d’un artista que m’interroga i em suggereix traçant vials creatius: no pas evasió sinó retorn i escriptura.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s