Home

És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia

Felícia Fuster

En les lletres i les arts, en la creativitat a flor de pell i vida endins. L’eclosió poètica de Felícia Fuster (Barcelona, 1921) va ser tardana, quan havia passat la seixantena. Va ser arran del Premi Carles Riba de 1983 en que el seu poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils queda finalista del Premi Carles Riba. De fet i tot i no obtenir el guardó va suposar el descobriment d’una veu original i ja madura que finalment exercia la vida creativa per a la qual s’havia estat preparant. Havia passat la joventut i la guerra a la terra natal fins que el 1951 es va instal.lar a París cercant aires nous i una vida més alta. I, al cap dels anys, va assolir l’estatus que li va permetre dedicar-se de ple a l’art i a les lletres.

En el medi literari van seguir set poemaris: Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), guardonat amb el premi Vicent Andrés Estellés; Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001); l’obra poètica completa ha estat publicada el 2010 a cura de Lluïsa Julià. La seva poesia transcorre, a grans trets, de l’existencialisme a l’experimentalisme, sense que aquests equadraments hagin de comportar l’encasellament estètic sinó tendències a partir de les quals la seva veu poètica ateny expressions i matisos en constant obertura i progressió creativa. La poeta es va revelar també com una excel.lent traductora de la poesia japonesa i de la narrativa francesa amb la versió catalana de l’Obra negra de Marguerite Yourcenar.

Fuster és una poeta que, juntament amb Montserrat Abelló, ha construït les bases de la tradició poètica de la poesia actual. La poesia jove i la més emergent hi reconeix els valors que transmet i la societat literària ha assumit que aquesta veu tardana i durant uns anys llunyana avui forma part de la panòplia dels clàssics de la poesia del segle XX.

Les arts són l’altres vessant, i no pas menor, de la vida creativa de Felícia Fuster: vidre i pintura. La Fundació Felícia Fuster, que aquesta setmana ha inaugurat el seu estatge a Barcelona amb una exposició temporal, ha editat el catàleg de l’obra plàstica de l’artista que descobreix, de manera definitiva, la seva aportació a l’art contemporani. Enrica Mata, Nora Ancarola, Lola Donaire, Carles Hac Mor i Arnau Puig en comenten els diversos vessants. A partir d’ara ja no és possible pensar en la poesia de Felícia Fuster sense tenir present l’obra artística, perquè són dues dues branques fruit d’una mateixa saba alimentada per la seva necessitat, voluntat creativa. Un poema dedicat a Maria Mercè Marçal, que la va descobrir per al món de les lletres, explica aquesta dualitat que situa la seva autora entre les figures més atractives de la cultura catalana dels nostres dies.

Fosca

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m’he despertat com d’una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m’he sentit: una glopada, una embosta
d’espai perdut. Un sanglot
m’ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m’estic, nua de temps,
amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

(De Aquelles cordes del vent, 1987)

2 thoughts on “Felícia Fuster, fosca i viva

  1. Aquest poema m’ha corprès. L’he llegit i rellegit amb calma i crec que em pot dir moltes coses que, per copsar-les, necessiten diverses lectures fetes amb calma i amb atenció. L’he imprès per anar-lo absorbint i treure’n tot el suc possible. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s