Home

 

Façana interior de L'Alhambra. Fot. Frèia Berg, 2011

Hi ha un poema de Quim Español que expressa la impossibilitat de retrobar el que hem viscut en un determinat indret a l’hora del retorn:

No tornis mai als llocs on has estat feliç

– les ciutats del matí a tres quarts de nou,

o l’arbre dels ocells de la innocència,

les heretats del mar, els ports orientals.

Els punts incandescents del mapa dels records

contrauen ombres fèrries com una malaltia,

i és alè d’agonia la bellesa que exhalen.

Més enllà de les contingències puntuals, el poema es refereix a la força del record que esborra el traç de l’experiència i de la realitat, de manera que, el que perdura, són la visió i el sentiment fruit de les impressions viscudes i de la idealització que el temps va configurant. Una visió i un sentiment que condicionen tot retorn. Amb la ciutat de Granada em passa una cosa així, sigui pel caràcter d’aquesta ciutat única, per les estades que hi he fet cercant Fortuny i Rusiñol, Falla i García Lorca; per la bellesa indemne dels jardins les quatre estacions de l’any. Però, al contrari del que aconsella el poeta, sempre que se m’ha presentat l’ocasió de retornar-hi, per poc que he pogut l’he contradit. És una ciutat que mai no m’ha decebut ni m’ha enganyat, i quan dic una ciutat vull dir, sobretot, un paisatge. O un determinat paisatge fet pels carrers, els barris, els jardins i els indrets que recorro. La ciutat comença i acaba on he posat els meus límits i les meves fites.

Patio de los arrayanes. Fot. Frèia Berg, 2011

Després de prou anys d’absència com per adonar-me bruscament dels canvis que la transformen, he retornat a Granada amb la magnífica excusa d’un viatge d’amics. La tardor li atorga l’aiguabarreig de tots els roigs de les heures i les parres, l’or vell que es va perdent vora l’obscuritat de tots els verds dels boscos i avingudes de L’Alhambra. L’aigua que hi corre pels caminois de còdols és més lleu i més fresca i les flors no acaben de marcir-se mai, sempre et trobes amb les roses de tardor, suaus i esplendoroses en la seva fragilitat.

Boscos de L'Alhambra. Fot. Frèia Berg, 2011

Aquesta és la imatge ideal de la ciutat que, segons el poeta, no em permetria retornar-hi per mor de les ombres fèrries que la vida congria i que ens fan adonar com la bellesa no és més que la culminació de l’esplendor d’un alè de mort. Tot passa, diuen uns clàssics i tot és permanència, reblen uns altres. La coneguda antítesi que diu que el que en realitat desapareix és el que sembla inamovible, i el que sembla que és més purament de pas és el que té garantida la permanència pels segles dels segles: la façana de les ciutats en primer lloc, el curs dels rius en el segon. Però fins i tot aquest ritme a Granada se’m torna més lent.

Nuvolada sobre la Torre de Comares. Fot. Frèia Berg, 2011

Asseguda al Paseo de los Tristes – dit així popularment perquè era lloc de pas obligat per als seguicis fúnebres -, contemplo la casa de les palmeres. És un antic establiment d’hotel balneari, edifici de lenta decadència, portes, finestres i balcons tapiats, paret escrostonada i teulada a la francesa en relatiu bon estat. Al davant una barana de totxana i forja guarda l’aparença d’un lloc residencial i dues palmeres de melancòlica fermesa emmarquen l’edifici que ningú no es mira però que tothom veu una mica més revellit any rere any. Al damunt, la silueta roja de l’Alhambra deixa endevinar les estances de l’interior. M’agradava identificar-les torre per torre, galeria per galeria, finestral per finestral fins els límits de l’Alcazaba o del Generalife en una successió d’ocres i rojos que rivalitzen amb el color de les heures de la tardor. Tot roman igual, una mica més envellit, el temps hi passa molt a poc a poc perquè tots els desvagats com ara jo puguem passar una tarda mirant els colors de la llum a la pell dels palaus i de les arbredes. Així puc desmentir, per una vegada, el poeta, cercant i trobant nous punts incandescents per al meu mapa de records.

5 thoughts on “Un retorn a Granada

  1. Bona tarda,

    Estic buscant el llibre que vas escriure sobre Ángeles Santos però, de moment, no he tingut sort. Saps on el podria trobar?

    Salutacions,
    Irene.

    • Irene, el pots trobar si el demanes a la Galeria d’Art AGORA, de Sitges, que en guarden un fons. Tenen pàgina web, allà t’hi pots adreçar. I gràcies pel teu interès.

  2. Hola, Vinyet.

    Això ho vaig escriure fa molts anys, pocs dies abans d’anar a Granada, però intuint què m’hi trobaria.

    Per cicles laberíntics,
    així es desenvolupa
    la vida a l’aigua.
    Oh, que res no l’aturi:
    massa temps estancada
    es podria corrompre.
    Però a nosaltres
    ens agrada que corri,
    ens agrada que soni
    per escoltar incansables
    la seva cantarella
    perenne, eterna,
    en un abisme d’èxtasi,
    com l’himne líquid
    de les ones captives
    que llisquen
    felices per l’Alhambra.

    Veurem si alguna vegada hi torno…

  3. Vaig visitar Granada quan tenia 23 anys, de manera que n’han passat… 37! La impressió, quan la recordo, encara perdura. Feliç tu que hi has pogut anar més o menys sovint i beure d’aquell aire, com diria, encisador, pertorbador, al costat d’una calma de gust intens.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s