Home

La darrera foto de la Leica C Lux-2. Fot. Frèia Berg, 29.XII.2011

 Me la vaig trobar carrer Jaume III amunt, a Palma, la tardor de 2007. Em vaig aturar mig per inèrcia davant de l’aparador de Casa Vila, un clàssic del comerç de Palma de tota la vida. M’havia fet un senyal de l’aparador estant: vine, sóc aquí i t’esperava…  Vaig entrar, me la vaig endur per un preu que m’ha compensat més que de sobres i des de llavors hem estat inseparables.

Hem compartit estones d’expectació, de curiositat, de felicitat, de descoberta: la neu de Petersburg, la mar de Sitges, els tornassols i les heures de la ciutat obstinada, la Mallorca que estimo, la meva pàtria provençal, la Itàlia eterna amb Roma de cap i casal, l’Atlàntic de Portugal, un París que era meu, la cabina 3, la Ciutadella de Barcelona i els milers d’imatges arrenglerades dins del Mac des d’on de tant en tant les porto a la pantalla per treballar-les fins a fondre la fotografia i la poesia en un sol alè.

Ha estat la meva memòria visual i la clau de les meves notes literàries. Ha estat un dels fonaments que han contribuït a confegir la meva escriptura i les idees que configuren els projectes que van seguint el curs latent dels rius amb la discreció i la plenitud de la saba que nodreix els baladres, les heures, els xiprers, els plàtans, les mimoses, els fonaments dels palaus barrocs de Roma i la desolació dels camps de batalla de la Gran Guerra.

Fa dos dies me la vaig endur per retratar la llum dels últims dies de l’any, les ombres de les baranes de l’escalinata de la Punta, la impunitat amb què la mar llueix la blavor més intensa de l’hivern, i un despatx amb vistes. I des del tercer pis estant, després d’haver esguardat el fistó blanc de les randes que la mar dibuixa a la platja de Sant Sebastià, s’hi abalançar tant que li va fallar el punt de recolzament i va caure a plom. Es va estavellar contra un sòl enfosquit per l’asfalt amb l’objectiu obert i mirant cap amunt: adéu, m’he trencat, tot s’acaba.

La vaig anar a cercar amb el cor en un puny. Escales avall temia no saber com plegar-ne les despulles. La vaig plegar de terra amb tota la cura de què vaig ser capaç, el marc desgavellat, la pantalla clivellada. Era la realitat vivent de la metàfora amb què Espriu acaba la Primera història d’Ester sobre el mirall de la veritat trencat en mil bocins, cadascun dels quals reflecteix una engruna d’autèntica llum…

I vaig veure que m’havia obsequiat amb el darrer regal: la imatge presa en el moment en què es va estavellar. Després vaig aconseguir connectar-la a l’ordinador per mirar de salvar totes les fotografies del matí. Van sortir totes llevat de la que va quedar fixada a la pantalla esquerdada; les he penjat a Facebook com el darrer àlbum. Aquesta figura en aquesta pàgina de bloc a manera de comiat sentimental i agraït. Gràcies, Leica…

3 thoughts on “L’última foto, per Frèia Berg

  1. Les poques fotos que he vist de Frèia Berg, em semblen precioses.
    La Leica no ha mort, tan sols s´ha transformat i segur que es reencarnarà en una altra càmera…

    • Marcial, la Leica es va transformar en una altra i va funcionant. La Frèia Berg treballa en algunes sèries temàtiques, però mostra més aviat poc le seves fotos. Tot arribarà…

  2. Sí, gràcies, Leica, per tot el que ens has donat de la mà -i l’ànima- de la Frèia Berg. T’estimo, i encara no t’ho havia dit, Leica, i molt mal fet perquè aquestes coses s’han de dir a temps.
    Que tinguis una bona nit de traspàs de l’any, i que el 2012 et vingui ple d’imatges, Frèia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s