M’exalta el nou i m’enamora el vell
I contemple el país, joc de retaules;
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
Entre sospirs, el seny interrogava
A quin abís tots dos, a quin repòs
Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Entre negrors veig mil camins oberts
Closos els ulls, i al dolç batec del cor
A les cales secretes dels teus ulls
I enmig d’orats i savis raonar
Feliç el just que sap oficis nous
Saber sofrir sense llanguir, i amar
En camp gebrat som càlida sorgent
Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla
I ric de sol a sol i en lluna plena
Oh la doble natura: jo com ella
Pistes desertes, avingudes mortes
Dels qui en vulgar parlaren sobirà
– La nit, diem; i el cor comú batega
Faig l’U diveres i múltiples les arts
Del bell concret faig el meu càlid joc
Davant la mar i en borrasca d’hivern
En tendre prat gaudir el paisatge estricte
Plantem la vinya als cims, sense drecera
I en antre obscur que la ment vol defendre
Em plau, d’atzar, errar per les muralles
Ai que la mar és més forta que el vi
Quatre colors aparien el món
El futur transparent en un cel blau
Vaig al portal que ja sé que no s’obre
Ja ens banyarem de lluna si fa nit
(Quan brollen llums sota les aigües manses)
Mestre segur d’enyorades banderes
Visc de mi sol, i la nit m’és solera
En hiverns blancs jo desafiu el vent
A sol colgant, entre besars humits
Entre la gent o en l’estudi reclòs
Si el real és la pura coneixença
Pistes desertes, avingudes mortes
Si llibertat està en coratge d’hom
Quin cant extrem, la nit, d’aigües i ocell
Davant la mar, o en borrasca d’hivern
Amb els estels innúmers, el Silenci
Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir
I els núvols a ponent són ametistes
Corren els trens d’estiu sota vitrina
El meu desig, però, tothora muda
Ombres d’un flam tu i jo al tombant d’un mur
Fuig el real però la sang m’aviva
Viure l’instant i obrir els ulls al demà.
Magífic el poema! i no menys Foix. I tú, Vinyet, esplèndida fent-nos aquests regals.
Una abrçada.
Gràcies Lluís! L’esplèndid és en Foix!