Homenatge a / amb els versos de / J. V. Foix

M’exalta el nou i m’enamora el vell

I contemple el país, joc de retaules;

No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura

Entre sospirs, el seny interrogava

A quin abís tots dos, a quin repòs

Jo tem la nit, però la nit m’emporta

Entre negrors veig mil camins oberts

Closos els ulls, i al dolç batec del cor

A les cales secretes dels teus ulls

I enmig d’orats i savis raonar

Feliç el just que sap oficis nous

Saber sofrir sense llanguir, i amar

En camp gebrat som càlida sorgent

Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla

I ric de sol a sol i en lluna plena

Oh la doble natura: jo com ella

Pistes desertes, avingudes mortes

Dels qui en vulgar parlaren sobirà

– La nit, diem;  i el cor comú batega

Faig l’U diveres i múltiples les arts

Del bell concret faig el meu càlid joc

Davant la mar i en borrasca d’hivern

En tendre prat gaudir el paisatge estricte

Plantem la vinya als cims, sense drecera

I en antre obscur que la ment vol defendre

Em plau, d’atzar, errar per les muralles

Ai que la mar és més forta que el vi

Quatre colors aparien el món

El futur transparent en un cel blau

Vaig al portal que ja sé que no s’obre

Ja ens banyarem de lluna si fa nit

(Quan brollen llums sota les aigües manses)

Mestre segur d’enyorades banderes

Visc de mi sol, i la nit m’és solera

En hiverns blancs jo desafiu el vent

A sol colgant, entre besars humits

Entre la gent o en l’estudi reclòs

Si el real és la pura coneixença

Pistes desertes, avingudes mortes

Si llibertat està en coratge d’hom

Quin cant extrem, la nit, d’aigües i ocell

Davant la mar, o en borrasca d’hivern

Amb els estels innúmers, el Silenci

Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir

I els núvols a ponent són ametistes

Corren els trens d’estiu sota vitrina

El meu desig, però, tothora muda

Ombres d’un flam tu i jo al tombant d’un mur

Fuig el real però la sang m’aviva

Viure l’instant i obrir els ulls al demà.