Home

Joan de Déu Domènech - Vinyet Panyella, "Album Foix. Una successió d'instants" (1990)

Copiava al meu bloc un vers de cadascun dels poemes de J. V. Foix del llibre Sol, i de dol, un dels que m’emportaria a l’illa deserta per a no oblidar ni la poesia ni la meva llengua. I m’adonava que molts d’aquests poemes formen part dels anys sitgetans de Foix en l’etapa de 1918 a 1924. Després de 1924 Foix continua freqüentant Sitges però els estiueigs al Port de la Selva inicien una via geogràfica i poètica d’arrels marines vora el Cap de Creus i els paratges de rocam al.lucinat… Però retornem a la mar de Sitges, a la Ribera o al Passeig Marítim i fins i tot a la Cala d’Aiguadolç.

 Que J. V. Foix tingui una senyora avinguda al final de Terramar es justifica per la vinculació sitgetana de la seva producció literària, deguda a l’amistat que va mantenir de per vida amb Josep Carbonell i Gener. S’hi refereix la biografia que vaig escriure d’aquest sitgetà tan entranyablement local i tan culturalment i ambiciosament universal que, només per la gran obra que va ser L’Amic de les Arts (1926-1929) que va idear, mantenir i dirigir mereix haver passat a la història cultural del país amb tots els honors. En el terreny estrictament literari, el mateix Foix el 1973 va llegir i comentar els seus textos sitgetans en una singular conferència a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i són més que no diuen les dades d’acompanyament dels textos. Per emmarcar-los en el seu moment històric, a l’article “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (L’Eco de Sitges, 5.II.1983) vaig descriure una aproximació als seus dies sitgetans.

Si hem de fer cas a J. V. Foix, l’amistat s’inicia el 8 de gener de 1918, data en què hi ha la primera anotació referent a Carbonell a Catalans de 1918, un fill d’americano “aristocràticament clenxat” amb qui comparteix converses sobre la dignificació del català que obraven Pompeu Fabra lingüista i Josep Carner poeta, les proclames de l’avantguarda, l’ideari de Charles Maurras i la passió pels clàssics. El mateix any 1918 J. V. Foix visita Sitges i publica a La Revista un poema-cal.ligrama inaugural que porta com a títol el nom de la Vila. A L’Amic de les Arts Foix hi va publicar proses poètiques i el títol de la revista es convertí, des de llavors, en el peu editorial dels seus llibres. Va col.laborar també en les revistes dirigides i editades per Carbonell Terramar i Monitor. Gaseta nacional de política, arts i literatura, que entre 1921 i 1923 va esdevenir la tribuna d’expressió de l’ideari polític de tots dos amics, convertits en redactors gairebé únics. Deu anys més tard el van refer després d’un “catorze d’abril tricolor i provincià” a Revolució catalanista (1934). De la mà de Carbonell publicà també a la revista Oc a finals dels anys vint i es convertí a la causa cultural de l’occitanisme modern.

Confesso que el que durant molt de temps em va interessar de J. V. Foix – i em continua interessant – va ser el seu ideari polític i estètic, al que he dedicat diversos estudis. Darrerament, i un temps abans d’aquest vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, m’he decantat cap a la seva poesia amb la mirada més enllà de la implicació estètica i dels meus propòsits assagístics. L’he disfrutada doblement. La poesia de Foix és un pou sense fons on les imatges i el lèxic es conjuguen en la transposició de la realitat i la projecten en un univers de constel.lacions poètiques lluminoses i profundes.

Josep Carbonell, Lluís de Dalmau – a qui dedicà una sentida oda amb motiu de la seva mort, el 1918 – Joaquim Sunyer, M. A. Cassanyes i Artur Carbonell són protagonistes amb nom propi de textos poètics, com ho són igualment la Ribera, els penyals d’Aiguadolç i els personatges del món suprarreal foixià com “la Marta en un bar davant de mar…”. També ho és la mar de Sitges, font i escenari inspirador dels seus sonets més eròtics. Un d’ells clou aquest record amb motiu dels vint-i-cinc anys amb sense Foix.

Record de Sitges, 1919

Corren els trens d’estiu sota vitrina

I el mar, tot blau, per un tub de carei;

Passa’m, ple d’algues i sal, el botei

I acaba’m de pintar de purpurina.

Entre els grisos i el verd de la cabina

Ajustem-hi el vermell; a la Remei

Se li inflen els pits sota el jersei

Mentre fem els catorze de benzina.

Ens banyarem de frac: som a l’introit

D’aquest diví migdia, i a cad’u

Li cal esquif i un braç llarg i segur.

Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud;

Tots som el pacient número u

I un llavi destenyit no és tabú.

2 thoughts on “… amb J. V. Foix

  1. Vinyet, ja deus recordar aquell de “Les irreals omegues” que comença explicant: “En un penyal d’Aiguadolç, el pintor Sunyer i jo…”, i narra una de les seves aventures oníriques. És un poema dels més enigmàtics del recull. I ha canviat tant l’indret des d’aquella hitotètica excursió…

    • Jordi, i tant si el recordo! El volia copiar el dia d’en Foix, però en vaig triar un altre. És un poema preciós, mig oníric mig crònica de l’època, el 1922. Parla del que ell veu i pressent des d’Aiguadolç, que llavors era un paratge dur i agrest – i ara està tan immers en la civilització del ciment que fa ràbia… Però mira, sempre ens queda la poesia, que és l’única realitat possible…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s