Aquest és, fins ara, el meu darrer poemari, publicat gràcies a en Pep Vila i en Guillem Terribas (Llibreria 22, Girona). Se n’ha fet una tirada de 200 exemplars.
Del colofó:
La mar que se m’enduu
ha estat escrita entre París i Terramar
entre la tardor de 2008 i la primavera de 2011.
Les fotografies de Frèia Berg pertanyen a la col.lecció
Hotel Biron (Paris, setembre 2008).
El darreer poema forma part del llibre Aprenent a mirar,
escrit expressament per a la fotografia de Quim Curbet.
El que havia de ser una Sala Camille Claudel
ha esdevingut la suite dedicada a l’escultora
i porta el títol de La mar que se m’enduu
pres de l’escultura
La Vague.
Quadern de Terramar Blog&Web de Vinyet Panyella 
Aquests poemes que has escrit són preciosos.
Realment commou la vida d’aquesta gran artista.
Gràcies Núria, celebro que t’hagin agradat. La vida de Camille Claudel és corprenedora. La seva obra, extraordinària.
Conec la col·lecció “Senhal”: són quaderns desplegables de poques pàgines, amb belles il·lustracions. Fa temps que en Pep Vila me n’envia algun número.
A veure si el rebo aviat…
El rebràs, Jordi! Espero que et plaguicides aquest, tambe
Voldré llegir aquesta Suite… Camille va patir molt, va estar massa oblidada, massa sola, allà on la van tancar…
La tindràs… És una vida que commou i fa pensar