Home

Perquè el que perdura ho funden els poetes, tal com ho va deixar establert Hölderlin, la primavera comença amb Poetari. Tant se val si són dies brúfols, de vent humit i de cels grisos i arrauxats. La promesa d’una primavera que fa reviure la terra en tot el seu abast i esplendor sempre es compleix, inexorablement i l’horitzó és el de la vida i l’eternitat. El que perdura ho funden els poetes, sí, i és per això que la primavera d’enguany neix amb una revista dedicada íntegrament a la poesia. El CRÀTER blanc del carrer dels Àngels de Barcelona, replè i càlid, ha acollit una doble naixença.

Poetari és un ventall de poesia universal, un panorama de poesia catalana, un finestral per a les veus més joves, una cruïlla de noms i tendències, un gressol de diccions. Màrius Sampere, Bartomeu Fiol, Mireia Calafell, Anna Gual, Mireia Vidal-Conte, Tomas Tranströmer, Concepció Carreras, Jordi Pere Cerdà, Salvador Iborra, Marina Tsetàieva, Blai Bonet, Primoz Cucnik, Irene Solà i David Caño són els noms que protagonitzen la primera entrega d’una capçalera amb vocació semestral i amb voluntat de permanència per avançar.

Per fer pinya i guanyar-ne la continuïtat s’ha constituït l’associació POETARIS ASSOCIATS i s’ha presentat amb una proclama. No hi ha activisme sense manifest fundacional, i POETARIS ASSOCIATS es presenta amb una crida que respon a la intencionalitat de la nova entitat i al sentiment compartit al voltant de la poesia. Quim Curbet, editor de la revista i president dels POETARIS ASSOCIATS l’ha configurada amb mots propis i versos d’altri travats i ben lligats, com les complicitats que enllacen voluntats i projectes al voltant de la revista *:

Quim Curbet llegit el Manifest de POETARIS ASSOCIATS. Fot. Frèia Berg

Avui, 21 de març, hem decidit reunir-nos en assemblea poètica, per instituir una associació i per celebrar la publicació d’una revista, primer fruit d’una llavor que només creix als jardins del paradís.

Si obrim el diccionari de la rima per l’entrada 484 trobarem, entre altres, les següents paraules: abecedari, aniversari, anuari, balneari, bibliotecari, breviari, calendari, canari, columbari, corol·lari, corsari, costumari, diari, diccionari, dietari, dipositari, dromedari, emissari, escenari, estrafolari, glossari, horari, incendiari, lapidari, literari, llunari, necessari, planetari, proletari, solidari, urinari i voluntari.

Nosaltres, els avui aquí presents i alguns d’absents, hem decidit fundar una nova paraula, que ve a rimar amb totes aquestes i que per a nosaltres ha de significar la unió de la voluntat d’escriure amb l’afany de compartir, l’encaix de la voluntat d’actuar amb la de transcendir.

Montserrat Abelló, Mireia Vidal-Conte, Lucia Pietrelli... (Fot. Frèia Berg

Poetaris Associats neix avui aquí per encadellar totes aquestes voluntats.

A partir d’avui, més enllà del poema i de la rima, del vers i del llibre, de la llibertat que ens constreny i dels mots que ens alliberen, nosaltres, poetaris, provinents de sectors i de sensibilitats diverses, hem decidit aplegar-nos sota un únic objectiu: construir i propagar la veritat revolucionària que la poesia ens aporta.

Actuari, adversari, apotecari, aquari, bestiari, calvari, compromissari, comunitari, dentari, desvari, estatutari, extraordinari, falsari, mercenari, plenari, propietari i avui també: POETARI.

Carles Duarte, Jordi Carrió, Carles Hac Mor... (Fot. Frèia Berg)

Perquè Poetari és cadascun de nosaltres i poetari som tots nosaltres.

De la mateixa manera que els pagesos planten brots d’olivera sense esperar treure’n un rendiment fins a la propera generació, qui sap si els que som avui aquí estem plantant una llavor semblant. Qui sap si amb el temps algú assenyalarà aquest local i dirà: «tal dia com avui, un grup de poetaris es va reunir aquí per fundar una nova veritat irrevocable, fonamentada en la bellesa irrenunciable dels mots i en la força aclaparadora de les idees, arrelada en la veu de les multituds que els precediren i en l’anhel de tots els que van voler servar la veu d’aquest poble».

Som poetaris, saltem en paracaigudes fora del somni, som homèrics, però tornem a casa cada dia. Vivim en un estat permanent d’infantesa mental, creem artificis, però sempre a partir d’una matèria primera que és la vida.

Mirem el mar més enllà de la ratlla de l’horitzó i ens deixem impregnar per un sol que degoteja sang.

Nosaltres som el poema, crescut en l’espera, fonamentem certeses i, a vegades, fins i tot intentem comprendre-les. Sorgits de l’isolat paratge del nostre destí, fem sonar les cordes emmudides de la vida. Al centre íntim de la nuesa, dibuixem contorns de plata i d’abandó.

Sentim els ocells que passen, veiem les hores lentes i paladegem la rosa, l’ambre i l’oblit… la rosa, l’ambre i l’oblit…

Creixem en la creença que podem canviar-ho tot, però el món ens clava el ganivet a fons i la sang germina en la nostra pell i, per un instant, per un breu instant, es barreja amb la pluja dels nostres dies.

Lluís Calvo llegit el sonet inaugural i dirigint l'audiència poetària. Fot. Frèia Berg

Hem sentit altres cants i altres laments que ens travessen, davallem fins les profunditats innominades i ens sentim immortals sobre els nostre llit de mort.

Vivim de colors i habitem en el cor de fotografies grogoses, parlem les llengües de la nit i escoltem la veu dels astres. Sumits en l’essència de moltes mirades, quedem absorts en l’estructura de l’àtom.

Sabem que la realitat no és la vertadera explicació, perquè el que realment succeeix és precisament tal com ho hem escrit. Les estrelles ens miren com uns coneguts, que per sorpresa es troben de nou després de mil anys i el llibre, passats mil anys, encara afirma el mateix.

El nostre cor és una casa, bastida amb murs de paraules. Creiem en la incertesa nòmada dels firaires i en les ciutats que acullen el nostre somni. No cerquem la redemptora adulació de les albades ni l’admiració de qualsevulla que seguís les nostres ombres.

Tot flueix sota el sol. Coito, ergo sum. Donem corda al mecanisme del caos… L’ànima amb butllofa cruel aplegar aprofundim…

Tenim les paraules que mereixem, vivim en l’escorça del món, som cireres ferides i si cal, per rimar, diem «gessamí».

Diem memòria encara que vulguem dir oblit i sempre estem, i sempre esperem i, si cal, afirmem que les malenconyies ja us les podeu fotre al cul.

Vivim de guixar fulls, ens ofeguem en les paraules i en la buidor infinita que ens envolta. Mengem pomes furtives, magranes d’astres, i ens nodrim d’absències i enyors.

Us oferim el nostre poema i us diem: «viu-me», perquè la poesia ultrapassa el propi límit i penetra en les sagrades propietats de la bellesa i l’amor. I tots ho sabem: per arribar a estimar, primer cal embogir.

Probablement víctimes d’aquestes follies, avui constituïm aquesta associació i cridem des d’aquí: POETARIS, UNIU-VOS!”

* Text elaborat amb textos de poetes citats a POETARI

2 thoughts on “POETARI, i associats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s