Home

Digníssimes autoritats, poeta guardonat, membres del jurat, amics i amigues de la poesia,

La poesia viu de l’escriure extrem en tots els seus baixants, remuntades, oceans i planures. Es manifesta en múltiples veus i diccions, tonalitats i mètriques, en abundosa proliferació de rims, en la estesa de la prosa alterant la vista de la convenció mètrica, en la condensació de la forma i la idea a través de la pura visualitat, i en tot el que sorgeix de la voluntat creativa que nua i gressola idees, sentiments i paraules per dir. Potser, també, per comunicar. Però per dir, en primer i primordial lloc a partir de l’impuls de qui escriu. L’escriure extrem, que és com dir el viure extrem.

En la convocatòria dels Jocs Florals de 2012, on han fet cap una vuitantena llarga d’originals, s’ha constatat una vegada més aquesta gran varietat tonal, d’entre la qual el jurat ha optat per una obra que, amb un títol més aviat enganyós és un soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes on s’aiguabarregen totes les diccions del jo invocant el pas del dins al defora, el passat i el present, la sentència i la ironia, la concreció i l’absurd, la narració i l’escapada, la mirada i el record, el present i la història, la convicció i el relativisme, l’afirmació i la paradoxa, el fonament i el joc. El repte de l’escriure extrem i la coherència de la trajectòria literària, o aliterària, o no-literària.

Procuro que cada llibre que escric negui l’anterior“. Aquesta fóra potser l’única divisa de Carles Hac Mor, que després de practicar l’antipoesia s’ha decidit a passar a una categoria inferior: “Estic una mica tip del prefix anti- . Ara sóc l’infrapoeta Carles Hac Mor”, declarava fa un temps. Confessa que no podem cercar continuïtats en la seva poesia, però sí que hi trobarem successives pre / ocupacions. Ara és aquí amb nosaltres, al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona, I aquí el tenim, l’home de la camisa vermella i mitjons vermells, de mirada d’àngel gris aprofundida, l’aire lleument absent com aquell qui, endinsat en si mateix va a la seva, el verb determinadament radical en tota mena de diccions.

Carles Hac Mor, guanyador dels Jocs Florals 2012 amb el Dietari del pic de l’estiu, és autor d’una quarantena d’ obres, una de trentena de les quals són de poesia, la darrera d’elles, Obra completa punt u. De fet, tota la seva obra és obra poètica amb múltiples brancams, registres i transformacions. Ha estat traduït a diverses llengües i, abans d’aquests Jocs Florals, ha obtingut el Premi Joan Fuster d’Assaig (1999) i el Rosa Leveroni de Poesia (2003). Poesia i activisme són, per a ell, sinònims, actitud que l’ha portat a participar en grups d’art conceptual, en la fundació i perseverança de revistes d’ensamblatge d’arts i lletres, en la promoció i actuació en hàpenings i performances en osmòtica fusió entre arts i lletres. És videocreador, traductor, guionista, actor i la xarxa va plena de les activitats que ha encapçalat, promogut i realitzat.

La poètica d’Hac Mor sorgeix i es nodreix d’un posicionament personal de radical nihilisme viscut amb tots els matisos de la ironia – la seva poesia n’està totalment empeltada. Escriptor al pic de l’escriptura del no-res, encarna com cap altre una poètica de la negació que defineix com l’antipoesia, sempre amb el temor d’institucionalitzar-ne la paraula i el concepte per por que acabin perdent el que tenen de revolta intrínseca i consubstancial. El seu és un nihilisme creatiu que fa que ens preguntem si tot rau en la contradicció o en l’oxímoron, perquè la seva és una negació per afirmar-se en una determinada existència, una negativitat gresol de dicció i de proclama. La màxima exigència que l’empeny és evitar l’encasellament, perquè el que no flueix, com la vida, acaba podrint-se en les aigües estancades del costum i dels calaixos tancats de qualsevol mena de classificació.

Un altre poeta, amic, Antoni Clapés n’ha descrit aparença i figura i d’aquest text en manllevo tres elements per a un retrat gairebé definitiu:

CHM, militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc

veu en la cultura un tros de formatge en descomposició,

no pretén motivar ni aconseguir cap objectiu,

no fa obra sinó que aquesta s’esdevé,

podria dir que el revers i l’anvers coincideixen,

que res no és fix ni estable,

que tot és provisional i fronterer,

que la poesia és una pesta, un flagell.

És un prosèlit del no-proselitisme,

un emblema inexistent,

un enigma,

un antilíder d’heterodòxies

un mestre d’escola sense escola,

una escola sense mestre,

el refús a tot isme (especialment l’avantguardisme)

barrila perversa,

desmesura, desordre, aordre,

paradoxa, antimetàfora,

antidogma,

(o ni això).

Per aquesta deixo en un cantó l’activista de l’antipoesia i m’acaro amb el poeta que ha traçat el Dietari al pic de l’estiu d’una atacada per reblar lírica – poesia, amb introspecció visió d’un mateix sovint en relació amb l’interior i amb l’exterior, ja que un dietari és literatura del jo per partida doble i ens n’adverteix:

L’ordre, tan ferm i ben disposat
dels continguts psíquics conscients
s’ha d’enfrontar a una vida caòtia i apassionada,
en la qual allò introvertit acostuma a ser inconscient.”

No cal buscar cap ordre lògic en els enunciats poètics de Carles Hac Mor perquè no existeix, malgrat que alguna vegada fins i tot ho sembli. Hi ha idees, impulsos, sentències. Cerquem-hi, en canvi, el que ens ofereix: la coherència del nihilista i de l’antipoeta, assassí de la metàfora i mestre de la paradoxa i de la contradicció, de l’escriptor de fonaments i d’escapades vers el joc de paraules, de sons i d’idees. Cerquem-hi també la contra – dicció que fa que al final del poema se’n perdi aparentment el sentit fins que l’enllacem amb altres fragments estròfics del conjunt de llibre. Un trencadís, prou hàbil per mostrar gran part del paisatge que a manera del fons dels retaules se’ns va mostrant a mida que en desentrellem la substància.

De què parla, el Dietari del pic de l’estiu? de tot el que té cabuda en un dietari, que és tot el que el jo poètic hi vol encabir:
el món i la memòria (“La vida més aviat té la forma de l’oblit”,
la infantesa i el retorn al llarg del cercle de la vida
del medi familiar
dels records:
La confraria de la sang
duia uns pantalons grisos
que feien fàstic; eren tan llargs
que embolcaven les sabates,
i les vestes acabaven fent por.
Seria qüestió d’entrar
a la capella d’amagatotis
i beure’s l’oli reservat
a les òlibes”;
parla de la història
la solitud
les guerres
el poema
de miralls passats pel surrealisme on s’esdevé la desaparició del jo
del tedi
de la ironia quan rebla la tragèdia .

És una successió de discontinuitats continuades o de discontínues continuïtats en les que s’albira que el pic de l’estiu no és la culminació d’un trajectesinó el punt on conflueixen dos vessants que es perllonguen en una successió de poemes que s’estenen sense inici,ni fi, ni clímax.

M’ha semblat que en alguna cantonada hi perseguia l’ombra surreal de J. V  Foix:

Per contra, jo m’arruïno

a la mateixa taverna de sempre,

on ara, assegut a una taula,

llegeixo el diari i, instintivament,

miro sota meu i hi veig una mà.

Crido l’amo del local,

li ensenyo el fenomen,

i no el veu. Ningú no se n’adona

de la mà. I de trascantó,

aquesta desapareix. Esbalaït,

me’n vaig i, oh, sorpresa!,

a la cantonada, incomprensiblement,

topo amb mi mateix.”

També m’ha semblat trobar-me amb l’absurditat enquimerada de Joan Brossa.

Des d’un altre angle m’he fixat que el joc només és aparent i que al capdavall només en resta el fonament:

“No m’hi veig gaire amb cor,

que ja gairebé ni em batega.

De pràctica significant

hem anat passant

a la no-pràctica insignificant

en totes les accepcions

d’aquest adjectiu

abans tan inflat i mitificat,

i inflat tan abans adjectiu

de totes aquestes accepcions.

Insignificant, la pràctica

ha passat, ha anat significant

llegendes veritables.”

Hi he vist, però, que el dietari era una escapada cap a l’escriure extrem de la poesia, que en parla molt, des de molt angles, que tots conflueixen en aquest pic no metafòric sinó paradoxal en què la poesia agleva el nihilisme creatiu del poeta:

“Exasperat, un poeta reclama el seu equipatge,

i els recepcionistes, entre riallades poc dissimulades,

li assenyalen una maletota, que és en un racó,

mal tancada i amb tot de roba que hi penja.

Absolutament ofès,

mal que amb unaire encara força digne,

el poeta agafa la maleta,

veu que li han les rodetes,

l’arrossega maldestrament

i surt del balneari per la porta principal,

a voltant de la qual hi ha

tota la gernació que omplia el circ

i que l’aplaudeix fervorosament.

I el poeta, humiliat d’allò més,

mira de caminar de pressa tot esguardant a terra

com si enmig de la pols hagués de trobar

la seva noble ànima, que tant estima la poesia.”

Val a dir que unes pàgines més enllà el poeta s’enlaira degut a una incidència que el deixa en “el súmmum del ridícul”, perquè res no és transcendent en la poesia d’Hac Mor, l’anti-poeta: cap concessió a res que pugui remetre al més mínim sentimentalisme, ni tampoc al racionalisme.

No desvetlla cap secret quan relacionem un altre dels poemes amb algun darrer sentit del poemari dietari :

“La resposta és més complexa
i va més enllà de les hipòtesis
més immediates, de les preguntes
a què pot menar i dels postulats
que ho col.legeix de la seva formulació.”

El significat de la poesia segons un nihilista pot ser que

“Afirmar no equival pas a dir que la poesia
no té cap funció de tarda,
tot i que d’antuvi i comptat i debatut,
la consigna és que no n’hauria de tenir cap,
i tanmateix en té,
de missions,
i qualsevol missatge mata a poesia;
ergo, un significat només es dóna
en la seva absència.”

O el positiu ho és perquè el negatiu li atorga forma. I la forma sempre s’esdevé en l’escriptura:
“Escriure sense escriure ni poesia,
ni novel.la, ni assaig, ni teatre,
ni un barrejum d’alguna d’aquestes coses,
i ultra això, o en conseqüència,
no escriure sobre res,
simplement escriure,
ni tant sols escriure una cosa,
o sia, escriure sense escriure res.
I això exigeix no tenir cap pretensió,
no proposar-se res. Ara bé,
voler escriure ja és tenir una intenció.”

Voler escriure ja és tenir una intenció i la raó de fons del poeta nihilista. Carles, per molts anys, i tal com tu ens dius, salut i poesia!

3 thoughts on “Carles Hac Mor, poeta del nihilisme creatiu. Discurs dels Jocs Florals de Barcelona 2012

  1. Sempre m’ha costat molt de treure alguna cosa de clar dels textos, poesia o prosa, de CHM. De totes maneres, miraré de fer un altre esforç. Moltes gràcies del post.

  2. Vinyet, m’has donat un pretext per entrar dins l’univers d’aquest poeta!
    El discurs, una peça d’orfebreria!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s