Home

Sam Abrams a Girona, 31.V.2012 (Fot. Frèia Berg)

Encara ara hi ha qui es pregunta qui és Sam Abrams. I, sobretot, es pregunta per què un nordamericà viu i treballa a Catalunya dedicat a un ofici tan improductiu i incert com les lletres: crítica literària, traducció, assaig, creació poètica, activisme i militància en favor de la nostra llengua. Ell, que prové d’una altra tradició tan còmodament universal com és l’anglosaxona. L’interrogant diu ben poc a favor de qui el formula, perquè nosaltres, un país, una nació que es fonamenta en la llengua i en la cultura – almenys, en bona part – i que estableix el fet diferencial en el que ha estat denominat nacionalisme cultural – (catalanisme cultural fóra una redundància i un oximoron) – nosaltres, hauríem de ser  els primers convençuts dels valors de la nostra literatura.  Per tant, no ens hauria d’estranyar gens que persones procedents d’altres medis i civilitzacions – l’american way of living n’és una que ha influït, i molt, al llarg del segle XX… – es dediquessin en cos i ànima als nostres escriptors i als nostres poetes. En Sam Abrams n’es un exemple exemplar.

 La trajectòria que el condueix fins el dia d’avui s’inicia fa unes quantes dècades, quan procedent de West Virginia, on va néixer el 1952, arriba a Catalunya. La descoberta d’una cultura mil.lenària com és la nostra amb permanent vocació de modernitat és, potser, la primera clau de l’enlluernament, que ben aviat es tradueix en admiració i en estimació fins el punt que Donald Sam Abrams, es converteix en “un dels nostres” per voluntat pròpia.

L’activitat docent en l’àmbit literari i en les humanitats s’esdevé amb una perfecta combinatòria amb l’escriptura. Les seves lliçons han tingut diversos auditoris acadèmics, com l’Institut d’Estudis Nordamericans de Barcelona, Eina Escola de Disseny i Art, Institut de Ciències de l’Educació de Barcelona, Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Aula de Lletres Benjamin Franklin International School de Barcelona o l’American Junior College, de Barcelona.

 Abrams ha desenvolupat una important carrera de crític literari en sentit ampli i generós pel que fa a gèneres, autors i modalitats. Ha treballat amb rigor, amb sentit  crític i amb una passió no sempre continguda per mostrar, valorar i internacionalitzar la nostra cultura literària. I, alhora, li devem haver pogut llegir en català autors d’abast universal com Charles Darwin, Emily Dickinson, Thomas Hardy, Thorton Wilder, Gertrud Stein, Robert Frost, Elizabeth Bishop o Charles Olson. Els anglosaxons, al seu torn, tenen l’oportunitat de llegir una vintena de poetes catalans encapçalats per Montserrat Abelló que Abrams ha traduït.  Confesso que posar en solfa la seva bibliografia requereix la paciència d’anar espigolant referències aquí i allà però el resultat compensa.

 Ha estat antòleg d’un bon nombre de poetes i ha dedicat reculls poètics a temes com l’amor (T’estimo. Més de cent poemes d’amor i desig, 2002); a la prosa poètica (Tenebra blanca, 2001); a la poesia índia (Oda a un ase i altres poemes, 1999); a la mirada estrangera (La mirada estrangera, 2005); a les generacions (Generacions, 2011) i a un dels grups poètics que es va caracteritzar per la seva combativa afirmació d’existència, perquè,  qui no es recorda dels Imparables (2004)?

 Ell mateix és poeta -ho va portar força amagat durant molt de temps… – i ha publicat Calculations... (1997), Tot el desig a peu de plana (2002) i té un nou poemari en preparació, L’àngel que plora.

En l’àmbit de l’assaig i de la crítica, Abrams és un toterreny, entre altres coses perquè per mitjà de la literatura sempre manté una porta oberta cap a les arts visuals i perquè, dins del medi literari, i a més dels autors ja citats, ha dedicat articles, estudis i assaig a figures tan significatives com Clementina Ardreriu, Maria Àngels Anglada, Joseph Brodsky, William Faulkner, Bartomeu Fiol, Ricard Creus, Robert Graves, Ernest Hemingway, Juan Ramón Jiménez, C. P. Kavafis, Archibald MacLeish, Óssip Mandelstam, Joan Maragall, Joan Margarit, Màrius Sampere, Lluís Solà, Susan Sontag, Walt Whitman, William Carlos Williams o Antoni Tàpies com escriptor. A més dels centenars d’articles que porta publicats al suplement de Cultura de El PuntAvui, El Mundo, i diverses altres publicacions, els seus reculls i volums crítics són de lectura obligada per comprendre les claus de la modernitat de la litertura universal i la situació de la literatura catalana dins de l’escala de valors actuals i de futur. Voldria destacar, en aquest àmbit, el recull Vendre l’article (2010), les edicions de teoria literària de Robert Frost i la cura d’un llibre que sé que li és especialment entranyable, com La pau dels orígens. Homenatge a Isidor Cònsul (2011).

Per damunt d’aquesta extensa nomenclatura destaquen uns quants noms propis que Abrams ha contribuït a projectar i, en alguns casos, a posar de nou en el seu just valor dins del sistema literari català. Entre els primers, Joan Maragall, amb l’assaig Llegir Maragall, ara (2011), assaig guanyador del Premi Carles Rahola convocat per la Fundació Bertrana, o Maria Àngels Anglada, amb l’edició de la seva Poesia completa (2009). Entre els segons, la recuperació i projecció tant entusiasta com seductora del poeta Agustí Bartra, del qual ha tingut cura de l’edició d’obres poètiques com Odisseu (2008); textos, com Discursos, parlaments i presentacions 1939-1981 (2009); El gos geomètric (2010), sobre poètica; Sempre poeta i traductor. Agustí Bartra i Rolfe Humphries: cartes i versions (2011).

La reivindicació que ha fet d’Agustí Bartra, semblant a la que ha vingut fent del poeta Joan Teixidor, s’emmarca en una convicta actitud del canvi i de l’eixamplament del canon literari i dels pressupòsits d’un sistema literari que, com el català, és encara en oberta discussió  i amb notables  mancances de presències i valoracions; molts dels seus articles s’hi refereixen amb una convicció i una energia contundents.

Estic convençuda que el treball que portarà a terme amb Joan Teixidor, similar a la que ha fet amb Agustí Bartra, passant per les necessàries reivindicació i necessitat de visibilitat del poeta, contribuiran decisivament a la seva definitiva incardinació en el sistema literari català. En aquest sentit, com en tants d’altres, l’actitud i la feina realitzada per Sam Abrams és, senzillament, impagable. A nosaltres ara no ens queda més que esperar els resultats, indiscutiblement brillants del seu treball i agrair-li tot el que ha fet per les lletres del nostre país.

 No vull finalitzar les meves paraules sense dedicar un breu espai a la Fundació Valvi. No em puc estar de senyalar, i d’agrair, aquest exemple exemple cívic i empresarial de generós mecenatgeg en favor de la cultura. (Lamento molt que la xarxa de Valvis no arribi encara fins el meu tros de país perquè guanyarien una clienta agraïda i decididament propagandista). Actualment, la Fundació Valvi presenta un balanç ben positiu de  capital cultural acumulat indiscutible i indispensable. Les beques atorgades al llarg d’aquests anys han donat com a resultat un corpus de coneixement de qualitat i d’interès, no només en el medi territorial de les comarques gironines sinó en tot el país. La Fundació Valvi, exemplar i meritòria, ens mostra que si n’hi haguessin unes quantes altres que haguéssin optat per la promoció cultural entesa com a contribució a l’estudi i a la creació de coneixement aquesta seríem un país més ric i més complet. Per tant, permetin-me que els expressi el més profund agraïment, en tant que ciutadana de Catalunya, des del punt de vista cultural i, sobretot, cívic, per tot el que fan i que representen.

Voldria finalitzar amb la lectura d’ un poema de Joan Teixidor:

TESTAMENT

Escriuré versos blancs

on totes les paraules quedin suspeses en l’aire,

on res no digui res

fora la pau dels camps, l’oblit

on ja no sóc i em perpetuo.

Quan volia ésser-ho tot,

ara ja només visc

d’aquest ocell que em mira i que no veig,

d’aquest crepuscle lent,

d’aquesta mort que m’espera.

Penseu en mi com si fos una ombra,

allò que va quedar escrit sobre l’aigua.

Però sempre us he estimat

i això només em salva.

Estic convençuda que Sam Abrams, per estimació vers la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres poetes salvarà per a tots els versos de Joan Teixidor perquè, com estableix Hölderlin i Teixidor sabia molt bé, el que perdura ho funden els poetes.

(Vaig llegir aquesta presentació d’en Sam Abrams el 31 de maig de 2012 a la Fundació Valvi, a Girona, amb motiu de la concessió de la Beca Valvi per a l’edició de l’obra poètica de Joan Teixidor)
 
 
 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s