Home

 

Maricel va ser definit el 1915 com “un monument de Catalunya per lo nou i per lo vell”. Fot. Frèia Berg, 2012

Vint-i-cinc anys de amb sense Foix em serveixen per introduir a  l’editorial del tercer número de L’Amic de les Arts algunes de les reflexions que hem anat fent al llarg de la  segona etapa de la revista.

El seu contingut, tal com vàrem acordar a l’inici, respon a la voluntat de combinar idees, imatges, estudis, llenguatges artístics, comentaris i aportacions de la més variada índole a l’entorn de les arts, del patrimoni i dels Museus de Sitges. Ens vam inspirar en l’esperit que havia fet possible la coexistència dels més avançats posicionaments de l’avantguarda amb el presupòsit noucentista de la feina ben feta, de la tria del  i del millor d’entre el millor, des d’una de les més importants segones ciutats noucentistes com era  Sitges des de 1910, amb un esperit eclèctic i obert a tota mena d’innovacions, conceptuals i estètiques. Vist des del segle XXI, L’Amic de les Arts (1926-1929) representa l’excel.lència en el pensament de l’avantguarda catalana, i aquest és un llegat que condiciona i esperona l’etapa que s’inicia el 2009.

El present número, elaborat al llarg del 2011, mostra un contingut tan eclèctic com és tradició en l’antiga capçalera  que els anys vint va remoure les relativament plàcides aigües del medi estètic, artístic i literari del país important i exportant la més avançada creativitat en fonaments i contingut. J. V. Foix, de qui enguany celebrem vigència i permanència vint-i-cinc anys després de la seva trobada amb la Desconeguda al topant de la Paret, va escriure aquest vers que ha esdevingut programàtic anys després de la seva aventura literària a la revista, com si d’un balanç vital i divisa es tractés: M’exalta el nou i m’enamora el vell. Nosaltres, des dels Museus de Sitges, ho hem incorporat en la pràctica quotidiana i al contingut d’aquest tercer número de la revista. La creativitat plàstica de Miquel Barceló, Isaki Lacuesta, Pere Capellà i Albert Domínguez; les reflexions crítiques de David Balsells, Lluís Reales, Ricard Mas i Teresa-M. Sala sobre diversos vessants de les arts; l’amistat entre Rusiñol i Ramon Pichot; la personalitat irrepetible del col.leccionista d’art Albert Oller i la reivindicació del Sitges noucentista configuren un contingut que rebla la vocació i el caràcter de la revista.

2011 ha estat un any de transició. El 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges arriba a la seva majoria d’edat en un moment de canvi i transformació que afecta tant els Museus de Sitges com el context cultural, social i econòmic general. En aquest context, complex i complicat, s’ha redefinit el projecte d’obres dels museus Cau Ferrat i Maricel per acord dels seus òrgans de govern i s’avança en el seu acompliment. La modificació del projecte en curs ha comportat l’elaboració i l’aprovació d’un projecte reformat que consisteix, a grans trets, en l’eliminació de l’elevació del sòl del gran saló modernista de la primera planta del Cau – per on havia d’instal.lar-se la climatització del museu – i en la supressió de la pantalla de vidre que transformava radicalment la façana marítima de Maricel, així com també la supressió de les passeres de ciment que embolcallaven la façana per facilitar una circulació exterior protegida per la pantalla de vidre. El retorn a la façana marítima de Maricel de 1918, modificada al llarg dels anys per diverses intervencions, és un altre dels guanys del projecte actual que, juntament amb la consolidació estructural, la renovació i posada al dia de les instal.lacions, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la dotació d’equipaments de control climàtic, de seguretat i de tecnologia de la informació, entre altres, situen de nou els museus Cau Ferrat i Maricel en la primera línia dels museus del país, tal com correspon a la qualitat i la importància de les obres que hostatgen.

El projecte museogràfic emprès el 2012 determina diversos nivells d’interpretació i de reestructuració del Cau Ferrat i Maricel, així com de la Casa Rocamora, l’edifici noucentista que actua de nexe d’unió entre tots dos museus. El caràcter únic del Cau Ferrat obliga a conservar tots i cadascun dels seus elements intactes, tal com figuraven en el moment de l’obertura com a museu públic, el 1933. La tecnologia de la informació i la comunicació contribueix a la introducció dels discursos literari i musical en un recinte que és, per ell mateix, la materialització de l’art total preconitzat pel Modernisme. Altrament, les col.leccions d’art antic i modern de Maricel es reestructuren d’acord amb els diferents períodes i moviments estètics. D’aquesta manera, l’art antic, el Modernisme i el Noucentisme ocupen el lloc que els pertoca en el context dels Museus de Sitges i de la historiografia cultural i artística del país.

One thought on ““M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL”, capçalera i divisa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s