Home

La manía de poseer y coleccionar antigüedades es una enfermedad incurable
Santiago Rusiñol, Mis hierros viejos, 1893

    Els col.leccionistes d’antiguitats són els drapaires dels records”, va determinar Rusiñol a les acaballes de la vida a Màximes i mals pensaments (1927). D’aquesta col.lecció de deliciosos d’aforismes on el sarcasme i el pòsit de la vida amarga es transformen en literatura, la frase sobre el col.leccionisme és taxativa. Per a Rusiñol els ingredients del col.leccionisme els configuren el record, el sentiment i l’art que, units a la passió del col.leccionista esdevenen una obsessió i una malaltia inguarible… i productiva. Trenta quatre anys abans, pel gener de 1893 l’artista establia la seva autobiografia de col.leccionista en la conferència Mis hierros viejos a l’Ateneu Barcelonès, que deu anys més tard es va publicar a l’impremta de El Eco de Sitges en una edició que palesa com el modernisme gràfic està present en el treball de l’impremta centenària. Deia Rusiñol que la col.lecció ha de ser fruit de la il.lusió que l’artista posa en cadascuna de les peces, individualitzades totes elles i cadascuna amb història i trajectòria pròpies. Establia que la condició d’artista portava implícita la de col.leccionista, tal com havia après del seu mestre Tomàs Moragas, un dels grans amics i seguidors del pintor i col.leccionista Marià Fortuny: l’amor a les obres d’art pel que són i pel que representen, perquè per elles ha passat el sedàs del temps, l’absència d’ostentació materialista i l’autenticitat del sentiment artístic. Per a Rusiñol comptava només la sensibilitat i l’amor a l’art que encarnaven a parts iguals una peça anònima de forja antiga, un retaule medieval o el quadre d’algun amic artista, es tractés de M. T. Müller o de Ramon Casas. La col.lecció d’art del Cau Ferrat que el 1933 va esdevenir museu públic constituïa la seva “col.lecció del cor”.

El Cau Ferrat, en temps de Rusiñol. Fot. Angel Toldrà Viazo (primera dècada del segle XX)

El model del col.leccionisme rusiñolià, seguidor de Marià Fortuny i Tomàs Moragas i diferenciat del de Víctor Balaguer, models tots dos reeixits,  va sentar precedents i va exercir la seva posterior influència. Pel que fa a Sitges, Rusiñol va entronitzar-lo en llegar a la Vila el Cau Ferrat amb tot el que contenia.  Anys abans, quan el Cau comptava gairebé la majoria d’edat, Mr. Deering l’havia volgut adquirir – la col.lecció ja estava feta…,- sense tenir en compte el gran valor sentimental que tenia per al seu propietari i, en no sortir-se’n, es va iniciar la història de Maricel. El 1936 i gràcies al col.leccionisme de miniatures de vaixells i estris de mar que era la gran dèria d’Emerencià Roig i Raventós, Sitges va comptar amb el primer museu marítim de Catalunya. El 1961 la Diputació de Barcelona va adquirir la col.lecció de nines antigues de Lola Anglada per ser instal.lada al  Museu Romàntic. El 1970 va tenir lloc la instal.lació de la col.lecció d’Art del Dr. Jesús Pérez Rosales a l’edifici de Maricel dit de Mar. Tots plegats exemplifiquen com el col.leccionisme privat ha nodrit els Museus de Sitges.

Acte inaugural de la Jornada, al Saló d’Or de Maricel. Fot. Paris, 2012

Aquests i altres temes col.laterals van ser objecte de ponència i diàleg en les I Jornades sobre el Col.leccionisme, el Mercat de l’Art i els Museus a Catalunya, coorganitzades per la Universitat Autònoma de Barcelona i els Museus de Sitges i dirigides per Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech. Amb un èxit de convocatòria limitada per l’aforament del Saló d’Or amb cent catorze inscrits  i amb la participació d’un destacat grup d’especialistes – Francesc Fontbona, Jaume Barrachina, Pilar Vélez, Francesc Quílez, Bonaventura Bassegoda, Artur Ramon, Alberto Velasco, Ignasi Domènech i la sotasignada -,  procedents del MNAC, la UAB, el DHUB, el Museo Diocessà de Lleida, la Biblioteca de Catalunya, el Museu de Perelada i els Museus de Sitges , al llarg de tot el passat divendres 5 d’octubre es van exposar diferents casuístiques d’algunes de les col.leccions d’art més remarcables del país. Més enllà de la qualitat del programa, de les positives impressions que la Jornada va generar entre els assistents i participants i de l’interès amb qué s’espera el volum que ha d’aplegar la totalitat de les intervencions, m’agrada remarcar com el col.leccionisme privat arriba als museus d’art  i com la interacció entre el sector públic i el privat tenen els seus punts de trobada, treball i col.laboració a l’entorn d’un tema tan cabdal per al patrimoni artístic. L’any vinent hi tornarem, perquè també en aquest camp queda molta feina per fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s