Home

 

Sí, la imaginació fa el paisatgeCharles Baudelaire

Paul Gauguin, Santiago Rusiñol, Joaquim Sunyer i Claude Monet són l’esquer de l’exposició Paisatges a la Col·lecció Carmen Thyssen que es pot contemplar fins el sis de gener a Caixaforum de Girona, abans que la primavera de 2013 viatgin a Tarragona. El paisatge ha estat també el motiu del cicle de conferències coordinat pel crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle. L’encàrrec que aquest em va fer va ser el d’una reflexió sobre el correlat entre arts i lletres, dos vasos comunicants d’una mateixa mirada. D’aquí el títol, precedit de la frase del gran Baudelaire.

        Arts i lletres són dos àmbits que s’han anat succeint des de les diverses estètiques des de l’Edat Mitjana –i des dels dies dels clàssics… – fins l’actualitat evolucionant de forma osmòtica. Han traspassat les fronteres de llenguatges i gèneres configurant una franja comuna on la mirada de l’artista i de l’escriptor, abocades a la creativitat, coincideixen en el pensament, l’observació, l’objecte. El propi Baudelaire, el primer crític de la modernitat en defensar l’autonomia de l’art i la seva vàlua per ell mateix – tota art s’ha de satisfer en ella mateixa” –  ho corrobora: “.. Crec sincerament que la millor crítica és la que és amena i poètica; no la freda i algebraica que, sota el pretext d’explicar-ho tot, no té ni odi ni amor, i es despulla voluntàriament de tota mena de temperament; però, un bon quadre essent la natura meditada per un artista, – aquest serà un quadre meditat per un esperit intel·ligent i sensible. D’aquesta manera la millor ressenya d’un quadre podrà ser un sonet o una elegia.” Des de la seva visió crítica Baudelaire introdueix la capacitat de la poesia per a expressar i interpretar millor que cap altre llenguatge l’obra d’art, reivindicant com a tot mitjà la sensibilitat i la intel·ligència de l’artista.

Gustave Courbet, Retrat de Charles Baudelaire, 1848. Museu Fabre, Montpeller.

La mirada de l’escriptor, que Baudelaire inaugura i practica, es desenvolupa en tres àmbits: el de l’escriptor en tant que crític; la de l’artista que escriu i la visió del poeta. Charles Baudelaire, Santiago Rusiñol i J. V. Foix respectivament exemplifiquen el triple esguard. La construcció del paisatge – el paisatge és la mirada… – n’és un dels vessants més epicèntrics i més prodigats. Per més voluntat d’objectivació que artistes i poetes proclamin, quin sigui el paisatge contemplat i observat constituirà l’objecte resultant de la seva mirada. Per més versemblant que sigui el paisatge – La Cabana dels carboners al bosc de Fontainebleau, de Théodore Rousseau (c. 1855); la Platja de St. Aubin sur mer, de Gustave Courbet (1867); el Ramat de béns de Joaquim Vayreda (1884) ; la Vista de Sitges des de la Creu de Ribes de Rusiñol (1892), o la Família pagesa de Joaquim Sunyer (1908-1910)-,  de la mirada de l’artista en sorgeix un aspecte sempre nou, únic i subjectiu.

Joaquim Vayreda, Paisatge amb ramat de bens, 1884. Col.lecció Carmen Thyssen

Igualment s’esdevé amb el correlat literari. Quan Rusiñol es refereix a Vayreda, el seu mestre del plein air a la campanya pictòrica que va portar a terme a Olot el 1888 o en l’evocació dels seus quadres de la Sala Parés; quan Raimon Casellas empeny Rusiñol a pintar la llum del natural al costat dels luministes – “A Sitges, pues, a purgarse de sienas y betunes y ranciedades y a investigar la luz, en el más suntuoso, más espléndido y más amplio de los talleres: el taller sin límites de la Madre Naturaleza…”; quan Rusiñol descriu la Vila abans que la pinti en blanc i blau de lluny, a la vista des de la Creu de Ribes – … un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que en els demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també i les cases eren blanques i sense neu i tot era verd i florit...” obren exactament en el mateix sentit, bastint la construcció del paisatge literari.

Santiago Rusiñol, La creu de terme, 1892. Col.lecció Carmen Thyssen

        La visió del correlat la creen també els poetes, bé des de la plena coincidència en la visió paisatgística – la interrelació i coincidència entre Joaquim Sunyer i Trinitat Catasús ha esdevingut insistentment exemplificada gràcies, entre altres, a Tomàs Garcés i a Josep Pla

Joaquim Sunyer, Mediterrània, 1910-1911. Col.lecció Carmen Thyssen.

– o bé des de la inspiració en el paisatge contemplat des de la pintura, com succeeix en René Char respecte de Georges Braque i en J. V. Foix respecte de Joan Miró.

Georges Braque, Marine. L’Estaque, 1906. Col.lecció Carmen Thyssen.

        Hi ha molt més a explicar i a escriure, aquesta no és més que una síntesi primigènia a la que m’he referit per deixar constància que entrar-hi ha estat un plaer altament gratificant. Amb un interessant detall: el fet que hagi esmentat Rusiñol i Sunyer no és cap atac de xovinisme. És, simplement, que aquests dos grans valors sitgetans de la pintura del segle XX, (un, per voluntat i l’altre per naixença), es troben representats a la Col·lecció Carmen Thyssen amb dues de les millors peces de la seva col.lecció, l’esmentada Vista de Sitges des de la Creu de Ribes, conegut també com La creu de terme, i la Mediterrània sunyeriana (1910).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s