Home

Maria Mercè Marçal (1981). Fot. Colita

Una de les fites assolides per Maria Mercè Marçal (1952-1998) va ser la de fer visible la tradició de la poesia en llengua catalana escrita per dones des del Modernisme fins la Generació dels Setanta. Era una tradició assetjada per l’oblit, la desconeixença, la minorització de les escriptores que, a més dels decalatges generacionals i circumstancials, havien hagut de construir la pròpia lírica d’afirmació.

Maria Mercè Marçal, poeta i escriptora, va ser qui va formular la qüestió amb més claredat i contundència i qui va traçar la ruta que ha atorgat acompliment i cabuda al sistema literari de les poetes contemporànies. La decidida reivindicació d’escriptores minoritzades i encasellades com Maria Antònia Salvà i Clementina Arderiu, o la descoberta i posada en valor de Felícia Fuster són algunes de les seves aportacions. Si a hores d’ara hi ha una més gran consciència del valor literari de les clàssiques modernes és gràcies a la seva decidida aposta, per bé que la seva presència al sistema literari i a les antologies generals de poesia catalana no ha reeixit com caldria. Quan es tracta d’un nombre tancat de poetes a antologar, cada presència femenina equival al desplaçament d’un nom masculí fora de la panòplia i en aquest punt queda camí per recórrer.

En ple segle XXI Maria Mercè Marçal ha passat de ser la valedora de la continuïtat a esdevenir la baula intergeneracional. Ho demostren l’impacte i la nova lectura de la seva obra per part dels poetes de les darreres generacions nascudes dels anys setanta ençà. Ho palesa, encara, una altra realitat: la del rescat de la recepció i de la lectura des de paràmetres estrictament i restrictivament de gènere en favor d’una més àmplia recepció generacional i estètica. La poeta comparteix aquesta característica amb Montserrat Abelló (1918), per bé que la influència que aquesta exerceix sobre l’escriptura poètica actual és més evident, però temps serà temps. De moment, les IV Jornades Marçalianes organitzades per la Fundació Maria-Mercè Marçal i el grup de recerca Cos i Textualitat (UAB), desenvolupades en diversos indrets de la ciutat de Barcelona i en instituts de secundària d’arreu del país, són el millor exponent de la vigència i la recepció de l’obra marçaliana, de l’interès que ofereix i de la possibilitat de múltiples i diversificades lectures.

Collage, del bloc de l’o.r.i.n.a.l., Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries. L’Horiginal, 7 de novembre de 2012.

Escric aquestes notes poca estona després d’haver pres part en el recital dedicat a la poeta amb el lema Amb el foc nou d’altres poetes en un dels locals més poèticament emblemàtics de Barcelona, com és L’Horiginal. Hem estat una vintena llarga, encapçalats per Montserrat Abelló, que hem llegit poemes marçalians com a record, homenatge, aprenentatge, fita i divisa. De Sílvia Bel a Josep Pedrals, d’Esteve Plantada a Neus Aguado, de Joan Duran a Josefa Contijoch, de Sònia Moll a Jaume Pons Alorda, de Cèlia Sànchez-Mústich a Amadeu Vidal, de Lluís Calvo a Blancallum Vidal, de Mireia Calafell a Mireia Vidal-Conte hi transcorren variants generacionals i, sobretot, poètiques. De la lectura n’ha sorgit el que fora una antologia marçaliana configurada pels textos que per unes raons o altres esdevenen el corpus més actualitzat de la poeta. N’he anotat els títols; abasten el complet de la seva producció poètica, des de Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979) fins a les edicions póstumes.

Per llegir n’he triat tres dels que llegia més sovint els darrers anys, al llarg dels quals vam compartir diversos escenaris. L’un, “El meu amor sense casa”, ha quedat a la taula perquè la Sílvia Bel també l’havia triat però aquí resta en text complet:

El meu amor sense casa.

L’ombra del meu amor sense casa.

La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles

que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

 

 

El segon recrea un motiu d’Anna Ahkmàtova – de qui Marçal va traduir Rèquiem i altres poemes conjuntament amb Mònica Zgustova – sobre el passatge bíblic de la muller de Lot, que esdevingué estàtua de sal per haver mirat tot el que havia estat la seva vida fins el moment de la seva expatriació, “…perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.”

«La dona de Lot, que anava darrera, es tombà i es convertí en columna de sal»

Llibre del Gènesi

I l’home just seguí l’emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar…
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?
És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà/
la qui donà la vida només per un esguard.

Anna Ahkmàtova

La versió de Maria Mercè Marçal s’estén en la tensió entre la prohibició i el desig de ser i de renunciar al que s’ha posseït i es posseeix, encara, pel record i la mirada:

L’home just va seguir l’emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra”

L’ull terrible del Sense Nom
Sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall voraç
xuclant l’oblit intens de la pupil·la.
L’àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L’ull sinistre del gegant
escup l’incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l’urc del cos sense llengua.

L’home just sent la Veu que el crida pel seu nom.

Triat, amorosit, encimbellat de cop
damunt l’espatlla de l’Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d’enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S’esgoten el desert i la set i el silenci.

Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira enrera, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ofert a un déu ignot (ebri de pluja i sol).
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

 

El tercer poema palesa el compromís i la fidelitat de Marçal a la tradició poètica reivindicada a partir d’uns versos de Maria Antònia Salvà:

Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat
.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per les llivanyes i juntures

d’aquesta paret seca; entre mac

i mac d’oblit; entre les pedres dures

de cega desmemòria que endures,

et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.

Et sé i em sé, en el mirall fidel

del teu poema, aferrissadament

clivella pedra de silenci opac

dona rèptil, dona monstre, dona drac,

com el cactus, com tu, supervivent.

 

 

 

 

 

2 thoughts on “Marçaliana

  1. Preciós, el collage amb els/les poetes recitant.
    De la Maria-Mercè, que va passar pel programa “L’amic escriptor”, que durant dos anys es va fer al Canal Blau, tinc dos records molt emotius.

  2. Magnífica visió, i encertadíssima selecció de textos. Maria-Mercè és un pal de paller en moltes reivindicacions de vida. Però sobretot és poeta, i en aquest sentit s’ha de treballar per donar-la a conèixer. I per les seues traduccions, i perquè gràcies a la seua sensibilitat i al seu olfacte poètic ara podem gaudir d’altres poetes com Akhmàtova, o Tsvetàieva. Gràcies per recordar-la. I enhorabona per l’acte de l’Horiginal. Sou uns, i unes, cracks!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s