Raimon, el cant i la vida immediata

Raimon a l’exposició RAIMON, AL VENT DE MÓN. Fot. Marta Pérez, EFE, 2012

“Què és un home revoltat? Un home que diu no”

Albert Camus

Amb el gener acabarà l’exposició dedicada a Raimon, al vent del món que des del novembre es presenta al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. La mostra celebra els cinquanta anys de la primera actuació del cantant a Barcelona, un 1962.

Catàleg de l’exposició RAIMON, AL VENT DEL MÓN. Centre d’Arts Santa Mònica, 2012

Des d’aquella data fins avui s’escolen cinc dècades de cançons, actuacions, viatges, poemes; d’una vida plena dedicada a la composició musical, la interpretació i l’escriptura. Dir que l’exposició materialitza aquesta trajectòria amb tot detall i amb una escenografia que permet la seva degustació sense renunciar a l’impacte emocional és dir ben poc. La densitat de la vivència individual que s’hi palpa es trasllada a la vida col.lectiva d’un temps i d’un país i arriba fins ara mateix.

Concert de Raimon al Liceu, 30 de novembre 2012. Fot. Mané Espinosa, La Vanguardia

Ho corrobora l’actuació de Raimon al Liceu el passat 30 de novembre, exhaurides totes les localitats, perquè és una presència esperada que manté tot l’atractiu, la força i la capacitat de convocatòria amb el tremp de les conviccions i la seducció de la lírica. Aquesta dualitat és inherent al personatge i el que el manté vigent i en actiu durant el “llarg-camí-llarg” d’una vida lliurada. Qui es pensava que el podia recloure a l’acomodatici calaix dels cantants-protesta de l’antifranquisme desconeixia la vocació lírica que, en paral·lel a la lluita des dels escenaris assaboria Ausiàs March i Salvador Espriu atorgant-los una nova veu. En paraules de Manuel Vázquez Montalbán, “La rebel·lió de Raimon contra encaselladors i enterradors ha estat un dels esforços culturals és estimulants de la transició”. I del present, cal afegir-hi.

El primer enregistrament (1963)

 

El fil d’aquesta continuïtat passa pels àmbits de la mostra, estructurats al voltant de set àmbits: Al Vent el primer, iniciàtic; Cançons d’amor, cançons de lluita, Diguem no. La derrota no acceptada, En la gran pàtria humana, Entre la nota i el so, Del llibre al disc, del disc al llibre i Barcelona-Raimon: una història d’amor. Recorrent l’exposició hi ha sempre la veu de Raimon de rerefons que, juntament amb els enregistraments i la documentació permeten resseguir una trajectòria que és més que una biografia artística.

El segon enregistrament (1963)

Malgrat la vinculació amb la capital del país, del territori estant no em puc estar de recordar els recitals de Raimon els primers anys setanta a Vilanova, a Vilafranca i el de Sitges, un dels esdeveniments més memorables de la nostra transició.

Un dels passatges que fa més impressió és la col.lecció d’oficis dels diversos organismes del règim prohibint els recitals, els retalls de premsa que se’n fan ressó i les llistes de cançons amb lletra i tot guixades o tatxades en nom de la censura: Sobre la pau, Quatre rius de sang, Diguem no, T’adones amic, Contra la por, La muntanya es fa vella, A un amic, 18 de maig a La Villa… L’arxiu del cantant que ha col.leccionat pacientment i exhaustivament la seva muller Annalisa es mostra en els seus aspectes més colpidors.

Amb quaranta anys, el 1981 va constituir un dels punts d’inflexió en la vida de Raimon. Ho va narrar al dietari Les hores guanyades (1983) que ara ha reeditat amb el títol La vida immediata (Plataforma Editorial, 2012). És un any de reflexió i de treball, preparant l’edició de Totes les cançons que ha interpretat fins el moment. El dietari explica les vicissituds dels enregistraments, les converses amb els músics, amb Salvador Espriu, amb els amics però, sobretot mostra el perfil d’un intel.lectual intel.ligent i irònic, un home sensible a la vida, un ciutadà compromès i profundament crític amb les circumstàncies polítiques d’una transició imperfecta i amb mancances democràtiques notables.

“Totes les cançons”, l’enregistrament de Raimon el 1981

Amb ell seguim els esdeveniments de l’any, els personals – els viatges a Itàlia, a Xàbia, a València… – i els col.lectius – el 23-F, l’assalt al Banc Central de Barcelona, els actes reivindicatius, l’assassinat de John Lenon, la victòria electoral de Mitterrand. Joan Fuster, com Espriu, són una presència permanent i “el senyor Pla” hi sovinteja. Raimon ens descobreix el desordre convencional que regna a la seva taula, els llibres que hi té, els que compra a Itàlia, els diaris que llegeix d’aquí i de l’estranger, els Adagia d’Erasme i els Diaris de Musil. Rebla les opinions sobre música, política, poesia, teatre, sobre tot que viu i el que fa. Mirant al voltant – “el lentíssim procés de desfranquització”, mirant endarrere – “Azaña (…) em va semblar un jacobí – liberal-il.lustrat – decimonònic.” És l’any de la preparació i l’edició de Raimon. Totes les cançons però el dietari abasta un any de la vida d’un home que habita el seu temps amb plenitud. Com aquest, els altres quaranta-nou que l’exposició celebra.