Home

 

imgres-3

Com un sonàmbul vaig,
d’esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l’amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.

Desdesig (1976)

El poema es nodreix de l’absència, de la solitud i de l’alteritat. S’enfronta a tots tres estats per endinsar-se en el “desordre” que atorga el títol i l’enunciat a poema. Desordre al que el poeta se sent sotmès indefugiblement, a manera d’un destí tràgic. Respon, en el seu plantejament general, a la necessitat del poeta d’explicar un estat d’ànim i d’expressar a través d’aquesta percepció un sentiment d’enyor profund que el porta a la desorientació i a la pèrdua dels referents que fins el moment sentia posseir com a propis.

L’enyor és provocat per l’absència que es tradueix en un buit gairebé metafísic expressat amb una concisa i potent imagineria plàstica on les “blanques estances buides” esdevenen l’hàbitat mancat de l’ordre i de la llum de quan l’ésser, ara absent, els habitava. El poeta deambula amb neguit i revisita els llocs on ha viscut amb la presència volguda. Llavors l’hàbitat, equivalent al món, era sinònim d’ordre i d’harmonia. Ordre dels sentits: visió tast, olfacte materialitzats en una natura idíl.lica; ordre del cos i de l’esperit acoblats per “l’amor, aquest espurna”. Un ordre que sorgeix de la concepció del món que, segons el poeta, culmina en l’existència i la vivència de l’amor i que la poesia, pel sol fet d’evocar-lo, el recrea de nou: d’aquí la voluntat expressiva.

La solitud esdevé sinònim de desfeta, d’estat de desorientació, de sentiment de pèrdua, de sentit de la mancança. El desordre que impera i senyoreja pertot és provocat per aquests factors. Una solitud que fa perdre la consciència dels actes, personificada en la figura del sonàmbul que no es troba amb cap altra realitat que amb el buit, i amb la percepció de l’absència de la llum interior, sentida més profundament encara que l’absència de la llum externa. La descripció que el poeta fa de sí mateix, desorientat en la seva pròpia fosca, contrasta amb el record de quan l’altre era, encara, presència. I la declaració del vers final rebla el seu estat, acceptat i definitiu: “Sol, sóc només desordre”.

L’estat del poeta remet a l’alteritat: el ser l’altre per ser un mateix, viure en i amb l’altre per viure en i per un mateix. L’alteritat és un dels grans llocs comuns de la poètica de l’amor en la poesia contemporània. En la poesia catalana s’hi troben múltiples exemples; en destacaré dos, ben allunyats de la poètica de Narcís Comadira: Montserrat Abelló i Vicent Andrés Estellés. En el present poema l’alteritat és explícita: el poeta és en tant que no ho està sol i, en la solitud, perviu sense nord i en la tenebra. L’ordre, en tant que antítesi de la situació del present, només és possible des de la plena alteritat.
Fins aquí el poeta del Desdesig (1976).

La idea de l’ordre vinculada a la de l’amor i l’harmonia evoluciona al compàs de la poesia de Comadira i s’estén a altres àmbits fins arribar al terreny de les idees estètiques i de la poesia en tant que una de les modalitats creatives. I, de nou, retorna a la idea de l’ordre situant la poesia al bell mig de la voluntat creativa d’un espai on l’ordre i l’harmonia prevalguin per damunt del “desordre” del món. És el que desprèn la lectura del poema “Follia”, del poemari Llast (2007):

Per què afegir més desordre a aquest món?
Jo solament aspiro a donar un poc de forma
al llenguatge i a la imatge.
Vana follia, ho sé. I, tanmateix, no paro.

Superat l’amor i la relació d’alteritat en la poètica comadiriana, el poeta ha sobreeixit els horitzons de les motivacions de l’escriptura estrictament poètica vers altres àmbits afins. El que abans havien estat enyor, solitud i absència cenyits a una relació amorosa han evolucionat fins a un sentit més col.lectiu i humanista. Ja no és la relació personal, individual, sinó un sentit col.lectiu i de compromís en la visió estètica el que motiva el poema i el poeta ja no es plany del desordre sinó que, conscient del valor de la paraula, proclama el seu posicionament enfront del “desordre del món” que sap que només pot combatre amb el poema. Com la seva antiga solitud. La poesia, doncs, una vegada més, esdevé la taula de salvació individual i col.lectiva.

Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors.

Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors.

 

Aquest text ha estat la meva contribució a la celebració de Narcís Comadira.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s