Home
Narcís Comadira. Fot. Marta Sempere

Narcís Comadira. Fot. Marta Sempere

 

Narcís Comadira va complir la setantena l’any passat i al llarg dels darrers dotze mesos ha estat objecte de lectures, edicions, conferències i merescuts reconeixements de tota mena. Un any i escaig de celebracions en què a més, ha continuat treballant i fent la seva. Un any i escaig que, secretament, es coïa el darrer vestigi de la celebració de l’aniversari del poeta i que la vesprada del vint-i-nou de gener li va ser ofert en la trobada dels amics conjurats. Un secret que es va esvair en l’expressió de summa perplexitat quan ens va veure aglevats i riallers esperant no perdre’ns ni un matís de l’esguard que esperàvem quan es va donar que l’homenatge prenia forma del llibre que li vam dedicar, Quan em llegiu.

Carme Arenas, J. M. Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana van idear el que finalment ha estat una antologia de construccions personals al voltant de l’obra poètica de Comadira. Concebut a manera de tria arbitrària per part dels convocats, Quan em llegiu ha esdevingut un corpus crític sobre l’obra del poeta. Els poemes provenen de la totalitat de la seva obra, amb algun inèdit, que vam triar entre afinitats i preferències. Com que per a mi Comadira és, i serà, el poeta dels “ullets de marrec trist” m’hauria fet peça comentar aquest autoretrat tan fidedigne; com també “Falconeria”, que és tot un clàssic…, o fins i tot com el sorneguer “Disset lires per un poeta avantguardista”, aquell que comença “Si el meu pobre bolígraf / oh Pere Gimferrer!, pogués escriure…” perquè el registres de Comadira són tots els que tenen cabuda a l’escriptura poètica. Però vaig voler tornar des dels meus orígens de lectora a un dels llibres que més em van marcar com és Desdesig (1976) i em vaig decantar pel poema “Desordre”:

Com un sonàmbul vaig

d’esma només, passant,

frisós de cambra a cambra,

blanques estances buides.

I la remor dels passos

és un silenci més.

I la meva ombra fosca

més negror a la tenebra.

I pensar que al matí

per tu i per mi somreia

(ah quin tou de lilàs,

rou i perfum tendríssims!)

l’amor, aquesta espurna.

Sol, sóc només desordre.

Em vaig entretenir algunes tardes desgranant el significat d’un poema que es nodreix de l’absència, de la solitud i de l’alteritat enfrontant-se a tots tres estats per endinsar-se en el “desordre” al que el poeta se sent sotmès a manera d’un destí tràgic. És un poema que explica un sentiment d’enyor profund que porta el poeta a la desorientació i a la pèrdua dels referents que fins el moment sent posseir com a propis. La solitud li fa perdre la consciència dels actes encarnat en la figura del sonàmbul que no es troba amb cap altra realitat que amb la del buit, i amb una percepció de l’absència de la llum interior, més punyent encara que l’absència de la llum externa. La descripció que el poeta fa del jo poètic desorientat en la pròpia fosca contrasta amb el record de quan l’altre era, encara, presència i la declaració del vers final rebla el seu estat, acceptat i definitiu: “Sol, sóc només desordre”.

L’acte de presentació de Quan em llegiu va comptar amb un hàbil mestre de cerimònies en Josep M. Fonalleres, que em va assignar la lectura del poema que havia triat i comentat Josep M. Nadal, “Perfum” – “un poema que sempre m’ha arribat al cor i també sempre m’ha fet patir”, confessa.

Com s’evapora un perfum

-i deixa, si és possible,

una mica de pols-,

així, nosaltres ens morim lentament.

El que som, el que hem estat, s’escampa

com la pols que el primer petit vent

reparteix

sobre totes les coses.

És així que, un cop morts,

subsistim en la flor i la pedra,

i en elles ens estimen

els que estimen el món.

Però això molt pocs ho saben.

El cronista de l’acte explica des de Núvol que em va veure alegre llegint. Segurament que sí. Però sobretot em sentia feliç i emocionada per tenir el poeta tan a prop en l’hora de la celebració i per haver pogut retornar-li un bri, només un bri del que Comadira m’ha llegat, ens ha llegat a tots amb una obra poètica que el converteix en un clàssic del segle XX, en un referent intergeneracional, en un mestre per a molts de nosaltres, en el testimoni d’una manera de viure i d’escriure sense clivelles ni concessions en l’amor a la poesia i a les arts i en autor d’una poesia que ens fa entendre què és la plenitud del sentiment i el pensament en la paraula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s