Home

 

Lluïsa Vidal, Autoretrat

Lluïsa Vidal, Autoretrat

Fa uns anys vaig escriure un article per a L’Avenç titulat “Els homes del Modernisme”, on mostrava els més noms i els fets més remarcables dels homes que entre 1890 i el 1906 van destacar en els diversos àmbits de la creativitat i de la vida pública del país. El títol es referia explícitament al gènere masculí en tant que protagonista. Les dones quedaven a segon terme i molt més endarrere, objectes de contemplació o de devoció, oscil.lant entre “la de casa” i la “femme fatale” amb un terme mig més avia prim.

Teresa Mirabent i Planes, la "Nena de la Clavellina" de Santiago Rusiñol (1893), Museu del Cau Ferrat

Teresa Mirabent i Planes, la “Nena de la Clavellina” de Santiago Rusiñol (1893), Museu del Cau Ferrat

Hi ha molta representació escrita i visual sobre les dones a les arts plàstiques. Sense anar més lluny, les obres que pertanyen a la col.lecció de pintura i dibuix del Cau Ferrat contenen tota la representació del gènere: nenes, com la de la Clavellina, Tereseta Mirabent i Planes; adolescents d’esguard malencònic, com Rosa Muntaner i Sardà; dones fatals com “La Morfina”; dones enigmàtiques com “Miss Mac Flower”; dones ferrenyes com “La senyoreta Nantas”; dones models com les dels tres nus femenins pintats per Ramon Casas; grisetes, “demimondaines” i carn de cabaret del París de Rusiñol, Casas i Picasso; gitanes andaluses tan autèntiques com allunyades dels tòpics de la pintura de gènere; nenes de poble com “La Pubilleta” de Mas i Fondevila; dones símbol com la Stephanie Nantàs immortalitzada com l’”Al.legoria de la Poesia” i, en fi, la representació iconogràfica gairebé completa d’una determinada visió de les dones dels anys del Modernisme.

Santiago Rusiñol, La morfina (1894), Museu del Cau Ferrat

Santiago Rusiñol, La morfina (1894), Museu del Cau Ferrat

Però les dones del Modernisme van depassar llargament l’estatus de la representació i es van erigir, elles mateixes, en artistes que van seguir la crida de la seva vocació lluitant contra les circumstàncies reduccionistes del moment. Ser pintora, escriptora, compositora o escultora era un repte i un desafiament. Un repte perquè el destí que la societat imposava a les dones, a la majoria de les dones, les abocava tard o d’hora al reducte de la llar. Era un destí interclassista: podia ser una senzilla llar de poble o de ciutat, o al redòs de la burgesia alta o mitjana, tant se valia. Les dones que seguien la crida de les arts havien de trencar fronteres familiars i socials. El fet que algunes d’elles, com les artistes Lluïsa Vidal i Laura Albèniz procedissin de famílies vinculades a les arts facilitava la seva vocació. Vidal, per exemple, va seguir estudis d’art a París, a l’Académie Julian i a la d’Eugène Carrière. El desafiament era doble: respecte de la societat en general i de la vida familiar en particular. Però arribava un moment que havien de triar entre avançar en la vida artística, renunciant a jugar el paper convencional que la societat els deparava, o entre plegar veles amb major o menor celeritat i, fins i tot, dedicant tots els esforços a conciliar la vida familiar amb la creació artística. Moltes van quedar pel camí i d’altres adquiriren visibilitats circumstancials. Des d’una visió de conjunt, a les dones del Modernisme encara els falta bastant per adquirir una visibilitat diàfana.

Laura Albèniz amb el seu pare, el compositor Isaac Albèniz.

Laura Albèniz amb el seu pare, el compositor Isaac Albèniz.

Els noms de les dones pintores que actualment formen part dels manuals d’historiografia de l’art són escassos. Ha estat gràcies als estudis de gènere i a l’impuls del compromís feminista que figures tan potents com les pintores Rosalba Carriera o Artemisia Gentileschi hagin assolit la fila zero de l’art del seu temps. A la Catalunya modernista l’única que ho va assolir va ser la pintora Lluïsa Vidal, deixebla de Mas i Fondevila i figura que, a parer d’Alexandre Cirici, és l’única persona que aporta una visió femenina al Modernisme plàstic.

Lluïsa Vidal, Autoretrat

Lluïsa Vidal, Autoretrat

La pintora Lluïsa Vidal, les compositores Narcisa Freixas, Matilde Escalas, Carme Karr – escriptora i periodista de combat-, Isabel Güell i Lluïsa Casagemas, juntament amb la jove polifacètica Maria Rusiñol i Denís són les protagonistes de la commemoració del Dia Internacional de la Dona als Museus de Sitges. Com a dones del Modernisme guanyaran una mica més de visibilitat en el context general d’aquest moviment. Encara cal reivindicar aquestes i tantes altres dones que han treballat en el medi cultural per tal que, algun dia, en la historiografia de l’art, de la literatura, de la música o de la cultura en termes general hi tinguin el lloc que el correspon en igualtat de condicions, de qualitats i de mèrits amb els homes.

Carme Karr, escriptora i compositora

Carme Karr, escriptora i compositora

Sí, hi van haver dones del Modernisme, com també n’hi va haver del Noucentisme. Les que van venir després, dones dels anys trenta – Mercè Rodoreda, Angeles Santos, Remei Varo, Rosa Leveroni i tantes altres, – van trobar un terreny adobat en la tradició cultural femenina. Encara avui cal fer emergir la biografia, l’obra i la valua de les dones modernistes predecessores i, com el cas de les artistes esmentades, els resultats són tan gratificants com sorprenents perquè en cap cas no van renunciar a l’art com a nord i guia de les vides respectives.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s