Home

L1120721

Eurídice, altra volta


“He somniat amb Orfeu a la porta oberta de l’Ombra”

                                                                         Carles Riba

 

Jo, talment com ella, tampoc no vull tornar.

Avessada a la llum presonera dels ambres,

a tots els tornassols de la claror abissal,

al silenci solcat per les arrels que abracen,

al batec transparent que travessa tallant

l’aleteig ondulant de les aigües,

des de l’oblit que he après a habitar,

des de ciutats que he après a oblidar,

closos cancells, finestrals i l’esguard

a la llum zenital de la vall

el meu nadir m’atreu i m’embolcalla.

No vull tornar per reviure antics solcs,

malmesa la pell de voler-me’n desprendre.

Ara sóc pedra i vela sense vent

closa en els límits d’una vida aparent

nodrida en l’afany del poema vençut

per una mort que ha guanyat la partida.

 

6 thoughts on “Eurídice, altra volta. (Un poema per al Dia mundial de la Poesia)

  1. Per una casualitat d’aquelles, el proppassat gener vaig fer una recreació del mite (massa fidel als clàssics, potser):

    Eurídice trobada
    et prohibeixen que la miris.
    Tu fas de guia, Orfeu, pels topants tenebrosos
    de l’inframón i ella et segueix callada
    malgrat que no la vegis ni la sentis.
    Ja que cantes tan bé que commous la natura
    i fins els animals s’aturen a escoltar-te,
    havies de commoure els déus de sota terra
    per rescatar la que més estimaves,
    impiament arrabassada
    en la flor dels seus anys per una mort injusta.
    Ells et van dir que sí, sempre que no et giressis
    a contemplar-la abans que sortíssiu a fora:
    la condició és dura, ho saps, però el que dicten
    els déus s’ha de complir, o en sofriràs la pena.
    Ara et segueix els passos en silenci
    perquè amb tu vol fruir de la llum i de l’aire.
    Però n’estàs segur o és el que t’imagines?
    Com pots saber si et ve al darrere?
    Com? Mirant de reüll, res, només una mica…
    I goses, sí, però la teva impaciència
    t’ha de servir només per copsar la seva ombra
    en el precís moment que l’abisme la xucla
    i la negror la fa desaparèixer.
    Ah, miserable Orfeu, què pots fer ara?
    Per ella, res. Tan sols el que et quedi de vida
    amb aquest cant que commourà les pedres
    ploraràs el record d’Eurídice trobada
    i de sobte perduda.

    • Lluís, ets un gran amic! M’agrada saber que el poema et diu alguna cosa – mai no sabem què és el que acabem transmetent tot i que saben, escrivint ens anem adonant del que volíem dir. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s